1. Feijoología
Quan Pedro Sánchez va convocar les eleccions per al 23J, l’escriptora i traductora Marta Rebón era a Kíiv, a Ucraïna, i va voler assabentar-se de què estava passant a Madrid. «Paper i bolígraf en mà,», va escriure després, en un article a La Vanguardia, «vaig veure la compareixença de Feijóo (…) Vaig anotar frases com ara “les nocives conseqüències per a la nació són a la vista de tothom” (qui?), “l’ Espanya que no ha suportat aquest lustre de sanchisme no en pot consentir quatre anys més” (sic) o “cal derogar el sanchisme” (com si fos una norma jurídica) (…) Hi ha presses per recuperar el poder a l’oposició, la qual cosa ha generat malabarisme dialèctic, mem enganxós i fal·làcia pesada. Entre aquestes destaca l’acusació ad hominem, el comodí de l’“antisanchisme” per a tot.».
La conclusió de Marta Rebón, des de la distància d’Ucraïna, era aquesta: «l’atac centrat en la persona és l’essència del pensament conspirador, adverteixen els estudis sobre el ressentiment com a arma política. Des d’aquesta lògica, l’oponent, convertit en font de tots els problemes, es presenta com una amenaça existencial. En lloc de plantejar crítiques fonamentades, es canalitza i es fomenta l’animadversió».
2. Ressentiments
Marta Rebón, que coneix bé Rússia i ha traduït molt del rus, ha reflexionat sobre el ressentiment. «Perquè el ressentiment s’instal·li, cal el treball de la memòria, perquè es nodreix de la renovació del patiment original causat pel trauma, i això lliga el ressentit a un passat convertit en un present perpetu que eclipsa el futur», va escriure en un article a Política&Prosa (Humiliats i ressentits) . Creu que el ressentiment és una clau bàsica per interpretar, no únicament la literatura rusa, sinó la trajectòria històrica d’aquell país, invasió d’Ucraïna inclosa.
Ara Rebón ha conversat, a Política&Prosa, amb Orlando Figes, un altre bon coneixedor de la cultura i la societat russes. Evocant un llibre de Max Scheler (El ressentiment en la moral, 1912, que assenyalava que «les humiliacions del passat alimenten l’acció política»), Rebón li pregunta a Figes: «Quins factors han contribuït a la presència del ressentiment en el pensament rus?».
Aquest respòn: «Crec que es basa en el sentiment d’inferioritat dels russos respecte a Occident, que conviu, paradoxalment, amb un sentit de superioritat, perquè creuen en el mite de l’ànima russa i que Rússia té un destí especial (…) Aquesta barreja d’inferioritat i superioritat és verinosa i es converteix fàcilment en ressentiment mitjançant la percepció d’injustícia».
La conversa de Rebón i Figes és molt interessant. Tots dos recomanen, si es volen aprendre coses sobre Rússia i la guerra d’Ucraïna, no limitar-se a notícies, anàlisis i comentaris, i recórrer també a la literatura.
Figes tem que, per ressentiment, els nacionalistes ucraïnesos esborrin les petjades de l’extraordinari escriptor Mikhaïl Bulgàkov a Kíiv, on hi ha un petit museu a la casa on va viure i on va ambientar La guàrdia blanca («una novel·la meravellosa que ens descriu el Kíiv del 1918»). «Seria una pena que la tanquessin», diu Figes.
P.S.- Els motius pel ressentiment, però, es multipliquen. El 24 de juny la escriptora Viktòria Amèlina llegia els seus poemes a Kíiv, al festival literari Arsenal. Ha mort el primer de juliol, víctima d’un bombardeig rus a Kramatorsk. Xavi Ayèn n’ha escrit un obituari.
