Raimon Obiols: L’apunt del dia/156 (Stendhal a Barcelona: una «contradicció divertida»)
Stendhal a Barcelona: una «contradicció divertida»
23 de juny de 2023
El setembre de 1837, Stendhal era a Perpinyà i va decidir «anar a passar vint-i-quatre hores a Barcelona». “Em vaig passejar per la ciutat gaudint del deliciós plaer de veure coses que mai no havia vist“, va escriure a les Mémoires d’un touriste (la Rambla li va encantar, i havia fet parada a Mataró, «petite ville fort agréable»).
La narració d’aquella escapada és interessantíssima. En plena guerra carlista, Stendhal explica el següent: «Entre les cinc o sis companyies de la milicia nacional de Barcelona (“légions de la garde nationale”, en diu) n’hi ha una, formada per obrers, que fa por a totes les altres. Quan els carlistes s’apropen, tots es reconcilien amb aquesta companyia, els membres de la qual porten brusa i es diu que són bons a l’hora de disparar. Però quan ja no es té por dels carlistes, busquen brega als de la brusa i els acusen de jacobins. L’enèrgica companyia diu, en defensa pròpia, que segueixen els principis del cèlebre Volney, autor de ‘Les ruines’».
“Les Ruines, ou Méditations sur les révolutions des empires” és de 1791. La traducció castellana (“Las ruinas de Palmira“), de 1820. Les edicions que anys després en féu la Revista Blanca van tenir un gran èxit entre els obrers anarquistes: Gerald Brennan parlava d’una tirada de 50.000 exemplars. Antoni Dalmau explicava així aquella fascinació: «Volney meditava sobre la destrucció de tants imperis que semblaven cridats a una durada eterna a causa de la seva potència colossal (…) Alhora, negava l’existència de les religions revelades, que segons ell mortifiquen els sentits i detesten la vida, i propugnava la necessitat de la tolerància» (Sóc testimoni d’aquella atracció pel llibre: el 1965 vaig tenir un company de cel·la a la presó Model, el taxista Juan Valdenebro, de la CNT, que tenia encara l’obra de Volney com a llibre de capçalera).
Stendhal en va tenir prou amb aquella breu estada per clissar alguna altra cosa de la burgesia proteccionista barcelonina i emetre una opinió general:
«Cal observar que a Barcelona prediquen la virtut més pura, el benefici general i que alhora volen tenir un privilegi: contradicció divertida. Els catalans em recorden absolutament el cas dels mestres de forja de França. Aquests senyors volen lleis justes, a excepció de la llei de duana, que s’ha de fer al seu gust (…) Dit això, aquesta gent són republicans en el fons i grans admiradors de Jean-Jacques Rousseau i del Contracte Social. Diuen estimar el que és útil per a tots i detestar la injustícia que beneficia a uns pocs, és a dir que detesten els privilegis de la classe noble que no tenen, i volen seguir gaudint dels privilegis comercials que amb la seva turbulència van aconseguir extorsionar fa anys a la monarquia absoluta».
Conclusió: «Els catalans són liberals com el poeta Alfieri, que era comte i detestava els reis, però considerava sagrats els privilegis dels comtes».
P. S.- Stendhal era un obsés de la claredat. En una carta a Balzac (30 d’octubre de 1840) deia: «Sovint reflexiono un quart d’hora per posar un adjectiu abans o després del seu substantiu. Tracto de contar amb veritat i amb claredat allò que passa en el meu cor. Només contemplo una regla: ser clar. Si no sóc clar, tot el meu món és aniquilat».
Gabriel Ferrater, en una nota final de Da nuces pueris, va fer un comentari que és aplicable a la prosa de Stendhal: “Òptimament, tot poema hauria d’ésser clar, sensat, lúcid i apassionat, és a dir, en una paraula, divertit”.
