Dijous passat, a les Drassanes de Barcelona es va celebrar el primer debat al voltant de les primàries del PSC per tal d’escollir candidat a alcalde. Hi vaig anar amb l’expectativa de saber si algú dels que fins ara no ha descartat de presentar-s’hi anunciaria que donava el pas definitiu. No va passar. A mi, que em resulta encara molt nova la condició de “candidat” i em costa moure’m en el terreny imprecís i mogut de la política, em sembla que aquestes primàries obertes a la ciutadania poden ser un excel·lent exercici per a preparar-nos cara les eleccions definitives, les municipals del mes de maig de 2015.
Quan es van perdre les eleccions, el 2011, ja vaig dir que els ciutadans ens enviaven al racó de pensar. Però la política no es cosa de pensar-la sol. En política és indispensable el debat i la confrontació entre membres del propi partit i amb els sectors més dinàmics de la societat. Unes primàries obertes a la ciutadania ho han d’afavorir, han de permetre enderrocar els murs invisibles que tanquen el partit portes endins. La tradició del PSC és massa important com perquè ningú se’n pugui sentir propietari en exclusiva. Posar en mans del conjunt de ciutadans progressistes el dret a decidir el candidat o candidata i fins i tot, si ho sabem fer bé, deixar oberta la possibilitat a candidats independents podria ser el millor revulsiu.
Les ciutats tenen cicles que lentament la història va posant al seu lloc. M’atreveixo a aventurar que Barcelona ja fa alguns anys va acabar el període iniciat amb la Transició i les primeres eleccions democràtiques, i es troba al bell mig d’una nova etapa de la que encara ningú ha estat capaç de dibuixar-ne un nou projecte. En altres paraules, els alcaldes socialistes, amb Maragall al capdavant, van convertir Barcelona en una ciutat global. Avui, el que cal, és un projecte que domestiqui la globalització. No cal aixecar muralles per protegir-nos del món exterior, però és necessari un projecte que rescati i actualitzi la condició de ciutat en el context de la globalització, un lloc per viure amb plenitud i amb igualtat d’oportunitats per a tothom. La manera de fer-ho ha de ser nova del tot, el vell estat del benestar fa aigües, i cada vegada hi ha més dades que demostren que allò que va comportar grans èxits en el passat avui ja no funciona.
Per això és moment d‘inventar, de reflexionar a l’entorn de noves maneres de governar una realitat que produeix massa injustícia social. Les primàries han de servir per això i, probablement, encara agafarien més volada si poguéssim importar el millor de les experiències celebrades en diverses ciutats italianes. Marcello Belotti, coordinador d’Esquerra, Ecologia i Llibertat, explicava en el debat de dijous com a Roma, i abans a Milà, el conjunt dels partits de l’esquerra havia organitzat unes soles primàries per triar el candidat i, posteriorment, s’havien celebrat primàries per decidir els principals eixos del programa. L’àmplia mobilització va facilitar desplaçar del poder, en moltes ciutats italianes, al partit de Berlusconi.
La novetat de l’experiència és que no elimina els partits, però desborda els seus límits i supera una cultura política més centrada a mirar-se el melic que escoltar el pols de la societat. Són temps de més política i menys partits, de trobar noves maneres de canalitzar debats i construir noves formes de lideratge. Avui no es tracta de donar la paraula als ciutadans de tant en tant, sinó de permetre i afavorir una participació activa que escurci distàncies, i atorgui un paper de dinamitzador a les forces polítiques.
El PSC, amb la complicitat de les forces d’esquerra, va construir el Model Barcelona com la decantació del pensament progressista de la ciutat. Avui, en un context marcat per la globalització, torna a tocar fer el mateix. Però també ha de canviar la manera de fer-ho. Els ciutadans no dipositaran una confiança cega en cap formació política, avui voldran acompanyar el procés de més a prop, sentint-se part activa d’una nova manera de fer política. El PSC, amb les primàries, que insisteixo són obertes a la ciutadania, té l’oportunitat de contribuir a definir el projecte de ciutat, d’afavorir que apareguin nous lideratges, però sobretot de revitalitzar-se ell mateix i de tornar a trobar el seu lloc en aquests temps convulsos que ens han tocat viure. Començar a Barcelona és un tornar a començar, reprendre allò que el PSC proposava l’any 1979: “Entra amb nosaltres a l’ajuntament”.
