Raimon Obiols: L’apunt del dia/146 (Icones 11: Germaine Tillion en els inferns)
“Senyors: com vostès saben, vaig ser arrestada el 13 d’agost de 1942, per trobar-me en zona no autoritzada. No sabent encara de què se m’acusa i suposant que jo mateixa haig de suggerir un motiu, he passat tres mesos de règim especial per veure si se m’estimula la imaginació. Malauradament, aquest règim me l’ha acabat d’embrutir». Aquesta carta, escrita a la presó de Fresnes per Germaine Tillion, la retrata bé. Sempre va trobar un salvavides en l’humor, i en l’estudi atent dels fets.
Ho negà en els interrogatoris, però en realitat formava part d’un dels primers nuclis de resistència francesa contra els ocupants nazis (el Grup del Musée de l’homme). Havia estat denunciada per un capellà, agent de la Gestapo, i detinguda amb altres membres de la xarxa; entre ells, la seva mare. Les dues van acabar deportades al camp de concentració de Ravensbrück, on la mare, massa gran per treballar, va acabar morint a la cambra de gas.
Etnòloga de formació, amb un llapis i trossos de paper recuperats de les piles de roba, Germaine Tillion ho apuntà tot: l’organització i les jerarquies del camp, les estadístiques de supervivència (tres anys com a màxim), l’economia, la rendibilitat. En sortí, anys després, un vast estudi etnogràfic, Ravensbrück, que es pot llegir com un homenatge a la mare assassinada.
També féu servir l’humor: «Quan va arribar la tardor de 1944, ens van destinar al Kommando de descàrrega dels trens i va ser allà, amagada en una caixa d’embalatge per les meves camarades, on vaig escriure un text, en forma d’opereta, titulat Le Verfügbar aux Enfers» (El Verfügbar als inferns, evocant Offenbach). Els Verfügbar, en alemany «disponibles», eren la classe més baixa de presoners, utilitzats per a qualsevol mena de feina.
«Els SS estaven encantats de veure’ns cantar!“, comentà anys després: «Marxàvem al pas cantant versos que els ridiculitzaven, però no entenien el francès! (…) La broma és essencial. L’humor és una enorme presa de distància (…) El riure, fins i tot en les situacions més tràgiques, és un element estimulant. Podem riure fins a l’últim moment». (Recordo que Josep Solé Barberà em contà que havia vist, en una presó franquista dels primers 40, uns joves condemnats a mort que reien com nens veient un film curt de Charlot).
De jove, Germaine Tillion va ser a Algèria quatre vegades, entre 1934 i 1940, fent treball de camp per una tesi doctoral en antropologia (un «Étude totale d’une tribu berbère», el manuscrit del qual es perdé en el tràfec de la deportació). En els anys de la guerra d’independència algeriana, Tillion denuncià les tortures practicades per l’exèrcit francès, i la impunitat de què gaudien els botxins, demanà a De Gaulle que evités execucions (en algun cas ho aconseguí), i demanà al FLN que aturés els atemptats contra la població civil.
Yacef Saâdi, un dels líders de la lluita armada, demanà per veure-la. Ho feren clandestinament, a la Casbah, en dues reunions, el juliol i l’agost de 1957, en plena batalla d’Alger, mentre les bombes es multiplicaven, i també les execucions de militants del FLN a la presó de Barberrousse (58 en total).
«No som ni delinqüents ni assassins», li va dir l’algerià. «Sí, sou uns assassins», contestà Tillion, «Heu vessat sang innocent i la sang innocent clama venjança». “Som assassins, però les bombes són l’únic recurs que tenim», replicà Saâdi; i avançà: «Em comprometo a posar fi al terrorisme contra civils si França accepta aturar les execucions capitals». Amb aquest missatge, Germaine Tillion alertà les autoritats de l’Estat francès. Diuen que es produí per poc temps «una estranya calma»; no ho sé. En tot cas, la treva va durar poc i l’engranatge de les bombes i la guillotina tornà a funcionar (Seria fàcil treure’n la conclusió que aquest tipus de temptatives són sempre inútils, però seria equivocat).
Quan Saâdi va ser detingut pels francesos, el setembre de 1957, Tillion lluità per treure’l de les mans dels paracaigudistes, i declarà a favor seu en els judicis que el condemnaren a una triple pena de mort. Va intervenir per obtenir l’indult i finalment Saâdi no fou guillotinat. Cinquanta anys després, l’abril de 2008, va visitar a Tillion a casa seva, poc abans de la seva mort.
P. S.- Com Albert Camus, nascut a Alger de mare menorquina, Germaine Tillion va ser molt atacada pels dos bàndols en lluita. Tots dos proposaven una sortida a la sud-africana per Algèria. Aquestes solucions, per desgràcia, són sempre excepcionals. No va poder ser, i la situació algeriana, tants anys després, encara se’n ressenteix.
