Raimon Obiols: L’apunt del dia/140 (El federalisme dels fets, 3)
El federalisme dels fets, 3
7 de juny de 2023
Hi ha una paràbola del filòsof Arthur Schopenhauer, coneguda com el dilema de l’eriçó, que pot servir de clau a l’hora de pensar en el procés de la unitat europea:
«En un freda jornada d’hivern, un ramat d’eriçons s’havia agrupat per protegir-se mútuament de les gelades amb la seva pròpia calor. Però de seguida van sentir els efectes de les seves espines, que els van fer allunyar-se els uns dels altres. Quan la necessitat d’escalfar-se els va fer tornar a ajuntar-se, es va tornar a produir el mateix inconvenient, de manera que es van anar movent entre els dos mals fins que finalment van trobar una distància intermèdia que els hi fes suportable la situació».
La complexitat de la Unió Europea (de la seva gènesi i història, del seu present, dels seus diversos futurs possibles) no permet una sola clau de lectura, i no podria reduir-se a la que proporciona el federalisme. Però em sembla que, comptat i debatut, la millor pauta d’anàlisi és la que ens subministra el paradigma federalista, si l’inserim en la dialèctica concreta, de recerca de les distàncies adequades, que descriu el dilema de Schopenhauer.
Entenc que una federació respon a dos trets substancials: 1) sorgeix d’una unió voluntària de comunitats polítiques, amb l’objectiu de crear una nova entitat política permanent; 2) les unitats preexistents segueixen sent òrgans polítics diferents, però opten per compartir i exercir en comú funcions essencials de govern. Entès així, el procés constitutiu de la UE no ha respost (com afirmen els seus adversaris «sobiranistes») a un projecte lineal, més o menys maquiavèlic, que els federalistes haurien anat desplegant d’una manera implacable, amb un programa prèviament establert, aplicat d’una manera conscient dels seus fins.
Les coses no han anat així. Però el resultat obtingut ha estat, en bona mesura, una realitat federal. Si es vol, més exactament: una realitat federal contradictòria, incomplerta. Esperem que en progrés.
S’ha tractat d’un procés molt complex que, per diversos procediments (intergovernamentalisme, mètode comunitari, constitucionalisme), i amb reformes successives, amb contradiccions múltiples, amb avenços i retrocessos, ha anat afaiçonant la realitat present de la Unió europea. Ha estat i és un procés de «federalisme dels fets», que es desenvolupa d’una manera objectiva, a vegades contingent, a vegades com un engranatge sovint poc conscient, a vegades com a resposta política lúcida.
Si el vas és mig ple o mig buit, és una qüestió discutible i permanentment discutida. En tot cas, la UE és una realitat dinàmica, polèmica, encara incomplerta. També en això és característica: el federalisme, almenys en potència, és sempre un work in progress, una obra en progressió.
P. S.- Potser el «dilema de l’eriçó» podria servir també per a pensar sobre el passat, la situació present i els futurs possibles de l’Estat espanyol.
