Raimon Obiols: L’apunt del dia/135 (Un vent d’extremisme)
Un vent d’extremisme
2 de juny de 2023
Benoit Pellistrandi ha publicat un llarg article a França sobre el panorama polític espanyol, després de les eleccions. El títol indica per on van les seves conclusions: «Espagne: le bipartisme est de retour». El bipartidisme, de tornada? Es podria replicar que, de fet, mai se n’havia anat. Les alternatives per a presidir els governs espanyols han estat sempre dues.
¿Significa que veurem, en portes de les eleccions del 23 de juliol, un debat cara a cara entre Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo? Em sembla que no. Les dretes espanyoles (abans tres, ara dos) tenen una altra estratègia. Pedro Sánchez no és el candidat adversari, amb el qual es debat; és el «líder enemic» al que cal eliminar políticament, com sigui, com una exigència de salvació nacional. «O Sánchez o España».
Els primers debats cara a cara entre els candidats dels dos principals partits espanyols van ser fa trenta anys, el 1993. Es van enfrontar, en primera i segona volta, Felipe González i José Maria Aznar. Aquells debats, especialment el segon, van tenir un impacte considerable. En el primer, moderat per Manuel Campo Vidal a Antena 3, Aznar va sortir-se’n prou bé (González, segons ens va dir, havia tingut un vol espantós tornant de Canàries). El segon debat (moderat por Luis Mariñas a Telecinco) fou guanyat clarament per González. Alguns diuen que va decidir la sort dels comicis, perquè els sondejos previs apuntaven a una victòria del PP.
Una cosa és clara: Aznar no consentí mai més a mesurar-se amb el seu rival. Tres anys després, quan els socialistes vam perdre les eleccions de 1996, González comentà que, amb un debat cara a cara, els resultats haurien estat diferents.
Aquells debats de 1993 van ser bastant durs. Però, si els repasséssim ara, potser els veuríem com el súmmum de la cortesia. Aznar féu servir tota mena de fórmules per negar que hi hagués agressivitat en les seves crítiques. Algunes d’aquestes fórmules les va transcriure i analitzar anys després, en un article, el sociolingüísta Blas Arroyo:
“Mire, vuelve usted – y perdóneme que se lo diga, porque no se lo quiero decir con ningún ánimo agresivo, ni mucho menos ofensivo -, señor González a faltar a la verdad.”
“Se lo insisto, – no vea usted en estas palabras una actitud agresiva -, tome usted la decisión de crear una comisión de investigación para investigarles a ustedes.“
Tres dècades després, la fase «trumpista» de les dretes ha liquidat quasi del tot l’ambient de respecte democràtic que feia possibles i necessaris aquells circumloquis. Han estat substituïts per la fúria dels insults. Pablo Casado va titllar a Sánchez, en successives sessions del Congrés, d’ «incapaz», «mentiroso compulsivo», «mediocre», «incompetente», «okupa», «catástrofe», «traidor ilegítimo», «irresponsable», «desleal» i «felón». La presidenta de la comunitat de Madrid també excel·leix en els epítets.
Núñez Feijóo, de moment, se sitúa en un tò intermedi. Si fos simplement una qüestió de formes, rai. El problema, greu, és el canvi estratègic i ideològic de fons. És l’aplicació d’una estratègia destructora, que denuncia «l’enemic» (el govern, el líder, el traidor, el diferent) per tal d’excitar al límit una opinió pública polaritzada i rancuniosa. És el vent de l’extremisme il·liberal.
