L’internacionalisme de la dreta radical
9 de maig de 2023
«Els dos principals santuaris de la democràcia, Washington i Brussel·les, encara segueixen en mans liberals», però la “reconquesta” ja ha començat a Europa, com ho demostra la victòria de Giorgia Meloni a Itàlia, la situació a Polònia, o les “prometedores eleccions” que s’acosten a Espanya. Ho va dir fa tres dies Viktor Orbán, el primer ministre d’Hongria, en una reunió a Budapest de la Conservative Political Action Conference (CPAC), una associació ultraconservadora dels Estats Units.
Orbán va dir que l’any 2024 serà políticament decisiu, perquè s’hi lliuraran dues importants batalles d’una mateixa guerra: les eleccions presidencials als Estats Units i les eleccions al Parlament Europeu.
De quina guerra parla Orbán? “L’Occident està en guerra amb si mateix“, va dir l’agost passat, en la convenció de la CPAC a Dallas. Es tracta, assenyalava Orbán, d’una «guerra cultural» entre valors antagònics, que fa necessari un front comú internacional de les dretes conservadores: «Hem d’aliar-nos entre nosaltres, hem de coordinar els moviments de les nostres tropes, perquè ens enfrontem al mateix repte».
David Szalay, en un article al New York Times, remarcava aquesta «peculiaritat sorprenent» de les dretes nacionalistes actuals: el seu caràcter creixentment internacional. Abans, els partits nacionalistes dels diversos països europeus solien defensar, en nom de la sobirania nacional, la sortida de la UE, de l’euro, de l’OTAN. En canvi ara diuen que, en un món cada vegada més hostil, el fet de pertànyer a aquestes institucions internacionals ofereix seguretat econòmica i militar als seus països. A més, diuen que les «amenaces» (bàsicament la immigració i la degradació dels costums) són comunes: «De Sant Petersburg, Rússia, a Saint Petersburg, Florida, l’enemic és la ideologia “woke” i el lobby LGBTQ+. Per això Orbán va poder pujar a l’escenari de Dallas i parlar en termes que els seus oients van entendre de manera immediata i intuïtiva», escriu Szalay.
Els dies 4 i 5 de maig, a Budapest, en un palau de congressos prop del Danubi (rebatejat per a l’ocasió com a “zona anti-woke“) s’han reunit, sota els auspicis d’Orbán i de la CPAC, congressistes nord-americans de l’ala més radical del trumpisme, líders dels partits d’extrema dreta austríac o portuguès, Jordan Bardella, president del Rassemblement francès, el txec Andrej Babiš i l’eslovè Janez Janša, que han perdut el poder en els últims mesos, l’eurodiputat de Vox, Jorge Buxadé, etc.
Però ni Marine Le Pen ni Giorgia Meloni, ni cap altre cap de govern tret del primer ministre de Geòrgia,Irakli Garibashvili, han fet la peregrinació a la ciutat del Danubi. L’explicació es troba en el fet que la guerra d’Ucraïna ha deixat les dretes ultraconservadores i il·liberals d’Occident amb el peu canviat. Deia Szalay en el seu article: «Espero que no sembli una banalització d’una enorme tragèdia humana dir que de vegades la guerra d’Ucraïna sembla una extensió grotesca d’aquestes “guerres culturals” a una guerra real entre estats».
D’una banda, el règim de Putin es presenta com a defensor de la «civilització cristiana» contra la subversió dels valors tradicionals, contra la depravació i el «satanisme» occidentals. Però de l’altra, el recurs de Putin a la invasió i a la guerra desacredita els arguments de les dretes ultraconservadores, les ha obligat a arrenglerar-se a favor d’Ucraïna, i ha donat un avantatge moral als seus adversaris. (A l’encontre de Budapest, Orbán ha ntentat sortir demagògicament d’aquest dilema dient que amb Trump de president no hi hauria hagut guerra a Ucraïna. Entre aplaudiments, va exclamar: «Torni, senyor president! Faci que Amèrica torni a ser gran! Porti’ns la pau!»).
A Europa i als EUA, els intents de «reconquesta», de restauració ultraconservadora, prosseguiran. Aquestes dretes tenen perfectament clars quins són els temes a esgrimir, excitar, i explotar a fons: la immigració, el transgenerisme i en general els drets LGBTQ+, l’educació dels menors, les pors socioeconòmiques, la hostilitat a la globalització neoliberal, els sentiments d’identitat nacional ferits. Explotant aquesta agenda persegueixen dos objectius evidents, complementaris i ja experimentats amb èxit: conquerir vots dels sectors populars, i partir pel mig l’espai de l’esquerra i el centre-esquerra (enfrontaments en els moviments feministes, divisions entre esquerres socials i moviments identitaris, etc.).
Seria d’una imprudència i d’una ingenuïtat imperdonables subvalorar i menystenir la força dels processos de reacció i l’amenaça dels factors de divisió, que les dretes exciten i aprofiten a la vegada. Un internacionalisme dels nacionalistes sembla un oxímoron, una contradicció en els seus propis termes. Però es tracta d’un perill real.
P. S. – En la trobada de Budapest es projectà un missatge gravat de Donald Trump. L’expresident va dir que els conservadors «lluitaven contra els bàrbars»: «Creiem en la tradició, l’estat de dret, la llibertat d’expressió i la dignitat donada per Déu a cada vida humana. Aquestes són les idees que uneixen el nostre moviment». Durant la sessió, un periodista del diari britànic The Guardian va ser expulsat de la sala.
