Raimon Obiols: L’apunt del dia/110 (Una crònica del Procés i dues citacions d’en Cinto Amat)

Una crònica del Procés i dues citacions d’en Cinto Amat

8 de maig de 2023

El 16 de gener de 2023, en Cinto Amat va escriure en el seu blog: 

«Ara que el procés s’ha acabat m’he entretingut a recopilar totes les entrades del  blog que he anat publicant durant els deu anys que ha durat. M’adono que potser n’he estat massa pendent i tot, perquè em surten més de nou-centes pàgines dedicades al tema. Les ordeno i divideixo en capítols que aniré publicant, amb la intenció, sobretot, que em serveixin de guia i de referència a mi mateix, i si a més serveixen a la curiositat d’algú altre que vulgui llegir-ne a la bona de Déu  algunes pàgines, benvinguda sigui».

«Es tracta d’una crònica dels deu anys del procés confegida cronològicament, seguint els fets que m’anaven semblat més rellevants pas a pas, mes a mes, dia a dia en alguns casos. No he tocat ni una coma del que quedava escrit segons l’impacte o la motivació de cada moment, reflectides en el títol de cada entrada. És una reflexió i una revisió crítica que es va expressant fet a fet, i per tant pot tenir tots els defectes i totes les virtuts d’una visió sotmesa a la servitud d’allò que és momentani i que va canviant amb el transcurs del temps».  

Començà així a publicar la seva Crònica d’una dècada perduda (2012-2022). L’efecte de conjunt és bastant impressionant.  Constitueix un document de gran interès actual (i històric: guanyarà, com el bon vi).  Com que el blog té cercador, és també un bon instrument de conulta.  

Al fil de les seves reflexions i comentaris, en Cinto Amat va incloure dues citacions que vaig guardar i que ara reprodueixo. Són impagables, venen molt a tomb en relació a allò que hem viscut en aquesta dècada i val la pena dedicar-hi una lectura atenta: 

   “Com que la meva intenció és escriure alguna cosa que sigui útil per a qui vulgui entendre-ho, m’ha semblat més convenient encarar la realitat actual que no pas el que hom es pot imaginar. Molts han imaginat repúbliques i principats que ni s’han vist ni s’ha verificat que hagin existit mai. I hi ha tant diferència entre com es viu respecte de com s’ha de viure, que qui abandona el que fa per prendre el que hauria de fer-se va cap a la seva ruïna sense treure’n cap avantatge” 

(Nicolau Maquiavel, “El príncep”, Cap. XV).

   “En un país embogit per les faccions, sempre en poden quedar uns quants, generalment molt pocs, que conservin el seu judici no corromput per la infecció generalitzada. Moltes vegades no són més que individus solitaris, dispersos, sense cap influència i exclosos per la seva sinceritat de la confiança de les parts; encara que aquestes persones puguin ser les més sàvies, per aquest motiu resulten ser les més insignificants de la societat. Tota aquesta gent és tractada amb menyspreu i escarni, i normalment detestada pels fanàtics furiosos d’ambdues parts. Un partidista genuí odia i menysprea la sinceritat, i en realitat no hi ha vici que el desqualifiqui tant per a l’activitat partidària com aquesta sola virtut. Per això l’espectador imparcial, autèntic i respectat, sempre es troba lluny de la violència i la còlera de les faccions contendents. Pot afirmar-se que per aquests bàndols l’espectador imparcial no existeix. Inclús arriben a imputar al gran Jutge de l’univers els seus propis prejudicis i sovint pensen que aquest ser superior està animat per les seves pròpies passions venjatives i implacables.En conseqüència, la facció i el fanatisme han sigut amb diferència els majors corruptors dels sentiments morals” 

(Adam Smith, “La teoria dels sentiments morals”,  Part III.3).