Raimon Obiols: L’apunt del dia/107 (Icones 8: Andreu Morillas, passant comptes)

Icones 8: Andreu Morillas, passant comptes

5 de maig de 2023

No he treballat mai amb l’ Andreu Morillas. Al llarg de la meva trajectòria política, que no ha estat triomfal però sí llarga (i encara segueix, al ralentí), l’he vist sempre com una figura notable que es perfilava a mitja distància, de manera intermitent, en diferents moments i circumstàncies. No recordo haver-hi tingut mai una conversa llarga.  Essent, com crec que és, una persona discreta, i essent el meu caràcter poc expansiu, això no té res d’estrany. Ni redueix la meva apreciació, perquè sempre n’he sentit parlar amb consideració i afecte a les persones que han treballat amb ell (Lluís Armet, Josep Maria Bricall, Martí Carnicer, Antoni Castells, Arseni Gibert, Pasqual Maragall, Josep Maria Vallès, i altres). 

Fa uns dies, en Lluís Armet em recomanà la lectura del seu llibre de records, Passant comptes, que ha publicat la Fundació Catalunya-Europa. Com que és un text que es pot descarregar en PDF a la pàgina web de la fundació, ho vaig fer de seguida.

Recomano el llibre. Té un doble interès: pel fet de ser el testimoni d’un insider,  present en determinats llocs i moments importants de la nostra vida col·lectiva dels últims quaranta anys, i  també per haver estat escrit, quasi en forma de dietari, durant els anys àlgids del Procés.   

L’Andreu Morillas és un public servant en el millor sentit de l’accepció. Ell mateix subtitula el seu llibre com «Memòries d’un economista al servei de les institucions», i hi escriu: «He dedicat tota la vida al món institucional, i de forma majoritària, a la Generalitat”. De servidors públics d’alt nivell, a Catalunya no n’hi ha hagut (i no n’hi ha) gaires. 

Morillas, que va  treballar  al Departament de Política Territorial i Obres Públiques entre 1978 i 1980, recorda que en el govern d’unitat del president Tarradellas, es practicava «una certa manera de fer les coses» (en paraules del President), que partia d’uns pocs criteris bàsics: «la racionalitat i neutralitat de l’Administració, l’acció descentralitzada i la corresponsabilització en totes les decisions que afectessin a Catalunya, més enllà de les competències precises,  i la voluntat de creació d’una funció pública a l’alçada d’uns alts requeriments».

Després, afegeix Morillas, «amb la Generalitat “definitiva”, les coses no anirien exactament així». És molt discret: descriu amb un eufemisme un llarg període de privatització i patrimonialització, personal i partidista, de la Generalitat (1),   al llarg del qual es menystení sistemàticament la formació de servidors públics qualificats, competents, i no partidistes. 

Aquest punt és fonamental. Josep Maria Bricall, en el pròleg del llibre de Morillas, diu que pretendre construir un autogovern nacional fort,  i a la vegada descuidar la  formació d’ alts funcionaris (i, en general, la construcció d’una administració eficient i no partidista), equival a representar Hamlet sense un actor que faci de príncep de Dinamarca. Bricall practica la ironia per no plorar. 

La manca de centenars d’alts funcionaris, qualificats, amb un rigorós esperit institucional i sense ulleres partidistes,  ha estat el desastre de fons de la Catalunya dels darrers quaranta anys. Potser el principal, en perspectiva històrica, per damunt de les batzegades del Procés. (He viscut molt a Bèlgica, un país políticament complicat que a vegades ha  estat quasi dos anys sense govern. Gairebé no s’ha notat: els alts funcionaris i una administració neutral i eficient l’han  fet rutllar perfectament, sense immutar-se; sense que la població s’immutés per altra raó que les febrades intermitents de la  política identitària).

Escrit al fil dels fets ocorreguts a Catalunya i a Espanya entre el novembre de 2016 i el  juliol de 2018, el text d’Andreu Morillas traspua, inevitablement, els seus estats d’ànim. A vegades, com ell mateix diu, les pàgines «destil·len una certa amargor o tristesa». A vegades, una considerable exasperació: «Aneu a pastar fang. Són igual (els uns) que els altres. De fet jo crec que són simètrics. A un costat el nacionalisme català amb els seus abusos, i de l’altra part del mirall, el nacionalisme espanyol amb els seus. S’autoalimenten». 

O també: «Ens trobem davant de dues insensateses confrontades. Per la part catalana (…) voler declarar la independència com a “mandat democràtic” d’un referèndum on sols un 36% del cens va votar a favor de la independència i on la majoria de la població catalana no s’ha sentit cridada (…) Per la part espanyola, del seu govern i del partit que li dóna suport i dels entorns nacionalistes espanyols que l’envolten, ignorar l’important moviment político-social que es produeix a Catalunya, de l’expansió del qual és en gran mesura motor el propi Partit Popular i el seu govern, en els darrers anys i en l’època Aznar». 

I encara: «Escric aquestes ratlles en un moment molt delicat i fotut pel país, entremig d’uns impresentables en el Govern de l’Estat i uns independentistes temeraris i irresponsables.Em declaro derrotat, perdedor».

Per sort, el llibre acaba amb un  to esperançat, arran de la formació del govern Sánchez: «S’ha obert una escletxa d’esperança, que els més eixelebrats dels nostres no deixaran de menysprear i boicotejar, i alguns jutges i fiscals d’encoratjar; però pot imposar-se el sentit comú i obrir-se una via de negociació, que requerirà per la part de Sànchez molta valentia i gosadia, per enfrontar-se als recalcitrants i imposar un discurs que faci factible la necessitat de reconeixement de Catalunya».

La conclusió del llibre és positiva: «Jo, en definitiva, m’ho he passat bé i n’he anat aprenent». Si els joves amb vocació de servei públic aprenguessin de l’experiència de Morillas, millor. Entre altres responsabilitats ben exercides, va ser secretari del Govern Alternatiu de Pasqual Maragall. Els 17 compromisos d’aquell govern a l’ombra, que Morillas reprodueix en un annex del seu llibre,  contenen pistes de futur, per quan ens calgui «tornar-ho a fer», obrint un nou cicle d’autogovern.

Caldrà fer-ho, com diu Morillas, «des del respecte, la confiança, l’eficàcia, el consens, la transparència i la proximitat». És a dir: «equivocant-se cada vegada millor», com deia Samuel Beckett. Si és possible, amb excel·lència, encertant-la de ple, fent  diana. En aquest sentit, la lectura del llibre de Morillas és de gran utilitat. 

P. S.- A Morillas («quan viatjo em poso nerviós», confessa) li tocà fer viatges amb Pasqual Maragall, quan aquest era cap de l’oposició. En el llibre, per tant, d’anècdotes no en falten.  
_______________

(1)  «A la tarda em vaig reunir a soles amb en Lluís Prenafeta, el secretari general del govern que acabava de nomenar. Li vaig dir: “Lluís, en aquests moments la Generalitat som tu i jo”» (Jordi Pujol, Memòries. Temps de construir, 1980-1993).