Raimon Obiols: La veu de Lula
Hi ha excepcions en el descrèdit que pateixen “els polítics”. Per exemple Lula. El president brasiler deixà el càrrec, després de vuit anys, amb més d’un 80% de suport popular. Quan fou elegit va dir que no podia equivocar-se i n’explicà les raons. No es podia permetre aquest luxe, va dir, perquè no havia estat elegit “amb el suport dels grans canals de la televisió privada, ni gràcies al suport del sistema financer ni dels grans grups econòmics”. Els partits i coalicions que arriben al govern sense disposar d’aquests suports han de filar molt prim.
En vuit anys de presidència, d’errors, Lula en va fer pocs. Deixà el seu país millor, amb menys pobresa i amb més empenta: al final del seu mandat, un 90% de brasilers mostrava en les enquestes la seva confiança en un futur millor. Que el Brasil era “el país del futur” ja ho deia Clemenceau a començaments del segle XX; però afegia, amb sarcasme, que “ho seguirà sent sempre”. Ara, al Brasil, aquest futur s’ha posat en marxa, i en bona mesura això és degut a Lula.
Lula ha tingut algunes errades, sobretot a l’hora de parlar, però això és explicable. Ha estat un orador en exercici permanent. Aquesta obsessió per comunicar no és únicament deguda al seu passat de líder sindical. Reflecteix una voluntat deliberada de compensar, per la via directa, l’hostilitat que li dedicaven la majoria dels mitjans de comunicació. Jo he sentit a Lula queixar-se amargament, en termes no reproduïbles, de les brutals escomeses que rebia de les televisions brasileres, sobretot en els mesos previs a les eleccions. No ha tingut més remei que parlar contínuament, justament pel fet que tenia en contra els grans mitjans de comunicació. Arran de la seva malaltia, va comentar que “tenia més por de perdre la veu que de morir. Perquè si un polític perd la seva eina més valuosa ja està mort. M’enteneu?”. I tant que l’entenem!
Ha pronunciat milers de discursos públics, i gairebé mai s’ha subjectat a un paper escrit. Una pífia de tant en tant era inevitable. Algunes són recordades, per exemple quan va dir que la seva mare “havia nascut analfabeta”. Però alguns dels seus comentaris més sonats, gens políticament correctes, jo no sé si foren o no involuntaris. En una reunió del G-20 a Londres, el 2009, va dir que la crisi financera havia estat provocada “pel comportament irracional de la gent blanca d’ulls blaus”.
En aquest terreny de la manipulació política dels mitjans hi ha una pista per a explicar el fenomen de descrèdit de la política. Els líders, partits i coalicions que no disposen de suports financers i mediàtics són objecte de campanyes dels mitjans de la dreta que, d’altra banda, estimulen una creixent ofensiva, cada vegada més exacerbada, contra la política en general. Creuen que això els convé.
A Brussel·les no tinc accés als canals privats de la televisió espanyola, i em sap greu, perquè de tant en tant s’han de mirar. En algunes tertúlies van arribar a parlar de llançar Belén Esteban a una carrera política. Deien que era “especialment popular” a Catalunya. “Què tenen els polítics catalans que no tingui l’Esteban?”, s’exclamaven… Tot això pot ser ridícul, però no és innocent, en absolut. Desprestigia la política, fomenta el cinisme difús, fa desesperar de les solucions col·lectives, estimula la lluita competitiva de “tothom contra tothom” i, sobretot, fa créixer la por al futur. Als EUA “periodistes i empresaris comprovaren, ja fa dècades, que la por creava audiència i el terror la disparava”, deia fa poc un expert, David Altheide, en un diari de Barcelona. El fenomen s’ha expandit internacionalment i ara s’està accelerant, amb la crisi dels mitjans, que els incita a una truculència creixent.
“Quan encenc la tele, només veig calamitats, i això no ajuda a resoldre cap problema”, ha comentat Lula en alguna ocasió. Truculència i obscenitat: fa un parell d’anys, en una gran cadena de televisió brasilera, el seu propietari, un senyor de 78 anys de rostre botoxat i cabells retenyits, començà a treure’s bitllets de banc de les butxaques, tot llançant-los al públic, adult, que es barallava com la quitxalla que caça confits en un bateig.
Lula s’ha esforçat, per contra, a elevar el nivell de consciència política de la societat. Va demostrar, fa vuit anys, contra tots els pronòstics i les enquestes, que es podia vèncer la manipulació mediàtica dels poderosos. Espero que ara pugui vèncer la seva malaltia, perquè necessitem la seva veu.
Revista El Triangle




Un comentari