Està guanyant Hitler?
Ha mort Alfred Brendel, el gran pianista austríac, als 94 anys. En una entrevista del 2012 va recordar la seva infància a la Croàcia dels ústaixes i la seva primera joventut a l’Àustria ocupada per Hitler. Va dir que aquelles experiències l’ havien “inoculat contra el feixisme nazi i croat”. Es mostrava “en contra de qualsevol extremisme ideològic”, per bé que era poc procliu a pronunciar-se en els afers públics. La seva última declaració política va ser contra el Brexit, i molt concisa: “Britain, please remain” (“Gran Bretanya, si us plau queda’t”).
La mort de Brendel, que tenia nou anys quan va esclatar la segona guerra mundial, ens alerta de la progressiva desaparició de la darrera generació europea que va viure el feixisme i les seves guerres. Aviat passarà el mateix a Espanya amb els que van conèixer de primera mà la guerra i la dictadura de Franco. Aquest fet, que s’afegeix a altres, ens alerta que determinats consensos i ressorts democràtics, que es donaven per consolidats i permanents, tornen a estar en joc. Els “inoculats contra el feixisme” desapareixen i la immunització de les democràcies es debilita.
Brendel escrivia molt bé. Els seus llibres “Sobre la música” i “De la A a la Z de un pianista” (Acantilado), són molt recomanables, no només per als melòmans. Quan l’interrogaven, com els sol succeir als grans intèrprets, sobre si donava preeminència als sentiments oa la tècnica, Brendel responia amb tres coses òbvies, que sovint oblidem. Deia que els sentiments i el rigor no són incompatibles, sinó que han d’anar de la mà. Afegia que s’ha de practicar un “control de qualitat sobre els sentiments”. I constatava que “hi ha sentiments de primera, segona i tercera mà”.
Es referia, és clar, a les maneres de compondre, interpretar i escoltar la música. Però la seva recomanació és aplicable a altres facetes de la nostra vida pública i privada. Brendel cita als seus llibres, a aquest propòsit, el fragment d’una carta del físic Max Born a Albert Einstein: “En els humans, les emocions i la raó es combinen de manera nefasta”. Aquesta reflexió, que té una validesa general, es pot aplicar de manera especial a la situació actual de la nostra vida col·lectiva, al món i a Espanya.
El que avui passa al món espanta. Fa unes setmanes, en rebre a Viena el Premi Bruno Kreisky, l’escriptora italiana Francesca Melandri va dir una cosa que, si som sincers amb nosaltres mateixos, hem de reconèixer com un sentiment comú: “Estem travessant temps desconcertants, cruels, sagnants, aterridors, vertiginosos i, sens dubte, històricament significatius. Però què signifiquen? On ens porten? No en tenim ni idea”.
En molt bona mesura, és cert. Però també ho és que, en aquesta situació de boira i d’incertesa, podem veure com creixen les amenaces autocràtiques contra la democràcia (Autocràcia: “forma de govern en què la voluntat d’una sola persona és la suprema llei”).
A Itàlia hi ha qui, en aquests moments, ha recordat les paraules d’Alessandro Natta, que va ser secretari general del PCI, quan va caure el Mur de Berlín: “S’enfonsa un món, canvia la història, Hitler ha vençut. Es realitza el seu projecte, després de mig segle“. Aquelles paraules es van interpretar llavors com a referides al col·lapse de l’URSS i a l’amenaça d’una “Europa alemanya”. Avui, en un món en flames, quan les democràcies es troben a la defensiva davant de l’ascens de les extremes dretes i de les autocràcies, es poden interpretar de manera diferent. Ressonen advertint-nos de la possibilitat d’un món en mans d’autòcrates furiosos, magnats embogits i multituds amb identitats col·lectives fanatitzades. Una revenja dels feixismes del segle passat.
D’aquest perill no n’està exempta Espanya, on la sòrdida brutícia de la corrupció ho està embrutant tot. La “combinació nefasta” a què es referia Max Born es produeix aquí no només entre raó i sentiments, sinó també entre ressentiments creuats, arrelats i profunds, per no parlar de l’atordiment decebut de tanta gent davant dels escàndols actuals. Espanya no és una excepció exòtica en matèria de corrupció (a França, sense anar més lluny, tenen un expresident de la República amb braçalet electrònic), però ha de prendre nota que treu mala nota: Transparència Internacional la col·loca al lloc 16 dels 27 països de la Unió Europea, per sota de la mitjana.
Davant del panorama actual, el pessimisme és inevitable. Però aquest no és un moment per trencar el carnet, per a decepcions i dimissions. Perquè només la política ens podrà salvar. La política té horror al buit i, si s’abandona, pot quedar en mans del millor de cada casa, amb la seva corrupció sota el braç. Ara bé: està comprovat que la corrupció no és només immoral. És lliberticida. En aquests moments, els corruptes i els corruptors, i els qui se n’aprofiten, llancen càrregues de profunditat contra la nostra democràcia. Aplanen el camí a les dretes extremes, el promptuari clàssic del qual és arxiconegut des de fa més un segle: fanatització a ultrança de la política, enviliment dels instruments de la democràcia, obstrucció dels parlaments i de les altres institucions democràtiques. Els seus mètodes són coneguts també: violència, bronques, insults, rebequeries, pintades, escarnis, atacs a seus i un llarg repertori de vileses. El seu objectiu final també és arxisabut: sempre que poden cercenen les llibertats, i sempre que els convé acaben amb la democràcia. És per això que eliminar la corrupció és vital per als demòcrates. Cal liquidar-la no sols per raons ètiques, de moral i dignitat col·lectives, sinó per raons de vida o mort de la democràcia.
O la democràcia acaba amb la corrupció, o la corrupció acabarà amb la democràcia. Una victòria pòstuma de Hitler o dels altres dictadors del segle XX, per inconcebible que sigui, no és impossible. No ressuscitaran les multituds amb el braç alçat, ni els himnes i les litúrgies militaritzades, però sí que torna la fascinació per l’home fort, per la brutalitat sense límits del poder. El nostre deure és impedir aquest retorn al passat.
