Fa molts anys que la paraula pàtria no es repetia tant en un gran acte polític a la capital d’Espanya. Davant la multitud congregada a la Puerta del Sol de Madrid i carrers veïns, el partisà Pablo Iglesias va parlar ahir de la pàtria sis o set vegades. Pàtria és la gent. Pàtria és el benestar de la gent. Pàtria és el poble. Pàtria és el coratge popular el 2 de Maig de 1808, mentre els poderosos fugien o pactaven amb l’invasor. Pàtria és la gent a la Puerta del Sol el 14 d’abril de 1931. (En aquest punt, Iglesias va evitar, acuradament, esmentar la paraula república). Pàtria és el Quixot somiador, que mai hauria convertir-se en esquer comercial, ja que Espanya és una pàtria i no una marca. Pàtria anava dient Iglesias i la gent l’aplaudia amb entusiasme. Ahir al centre de Madrid va tenir lloc un bateig.
Ha nascut, amb ràbia i energia, una nova corrent política a Espanya. No és un suflé. No és un enginyós artifici de les xarxes socials. No és una simple joguina de la televisió privada, que intentarà destruir la criatura quan acabi de constatar que se li escapa de les mans. No és un miratge de les enquestes. No es desinflarà en quatre dies. No és probable que guanyi les pròximes eleccions generals, però el seu ascens pot trastocar el futur Parlament espanyol i altres moltes més coses, entre elles, la Generalitat Valenciana, la Comunitat de Madrid, el Principat d’Astúries, el govern balear, la Navarra foral i Parlament de Catalunya, entre maig i setembre. El fenomen Podem va de debò i ahir va quedar perfectament demostrat.
Pàtria. El Partit Socialista Obrer Espanyol mai ho havia enfocat exactament així. El Partit Comunista d’Espanya, tampoc. (Algunes pinzellades de Santiago Carrillo al 1977). Esquerra Unida, tampoc. Fins i tot el Partit Popular parla poc de pàtria. Gran promotor de la ‘marca Espanya’, el PP prefereix reivindicar la “gran nació espanyola”. Quaranta anys després de la mort del general Franco, un grup de joves contestataris, provinents majoritàriament de l’escola marxista, utilitza la paraula pàtria per convocar la formació d’un nou bloc polític-electoral oposat a la línia que gestiona la crisi. No els fa vergonya. Ja no els fa vergonya. Pàtria és un dels lemes de la nova esquerra. Aquesta és la novetat d’ahir a Madrid. I no és menor.
No és una novetat intranscendent, donada la capacitat que està demostrant Podem per modelar el llenguatge polític. Han implantat la casta en la parla col·loquial i capil·lar. Han obligat al Partit Socialista a convocar “assemblees obertes” en mànigues de camisa, i han portat al Partit Popular a batejar com “places” els espais de debat de la seva última convenció. S’accepten apostes per veure quant triguen tots els altres en incorporar la pàtria en els seus discursos distintius. El jove Albert Rivera, apol·lini i ascendent en els sondejos, segurament serà el primer. I a Catalunya, on es parla sense descans de la nació, podria donar-se una tornada semàntic a la pàtria, Jordi Pujol apel·lava al patriotisme. La pàtria dels catalans va ser l’immillorable títol d’un conjunt d’assajos publicat el 2009 per l’historiador Josep M . Fradera, gran professional. “Un esforç per entendre el país. La pàtria en el sentit més literal. El lloc on han viscut avis i pares, les generacions passades. El lloc on hem après que l’àmbit domèstic forma part d’una societat particular, forjada per la història”, escrivia Fradera.
Podem també parla de pàtria perquè pretén ser un partit diferent als altres. L’única organització política que avui pot congregar prop de dues-centes mil persones a Madrid sense suport institucional.
El públic. Gent de totes les edats, amb preponderància de personal madur. Treballadors i empleats. Estudiants i jubilats. Aturats i sindicalistes. Gent que algun dia van votar el PSOE i IU. Banderes de totes les autonomies. Les ensenyes de Catalunya i Euskadi, també. I un bon nombre de banderes republicanes. Iglesias i els altres oradors van evitar tota referència a la prefectura de l’Estat. Podem no demana república, però el morat és el seu color distintiu.
Esquerra Unida serà triturada -l’organització de Madrid d’IU està a punt de estallar- i té tots els números per convertir-se en el KKE hispànic (KKE, el fossilitzat Partit Comunista grec). El jove Alberto Garzón arriba tard. I el PSOE té davant seu un greu problema. Mentre el poble d’esquerra vibra amb Podem, el veterà sanedrí socialista ha pres la increïble decisió d’impugnar al secretari general Pedro Sánchez en ple cicle electoral. Volen recomençar des de Sevilla. Arribaran a les municipals de maig amb un líder al qual se li està posant trista la mirada. El Partit Socialista, que moltes vegades s’ha contemplat a si mateix com una pàtria, corre el seriós risc de quedar atrapat per aquesta última maniobra i esdevenir el partit regional del sud d’Espanya.
