El cas de Grècia està representant una formidable lliçó de coses: el govern democràtic d’un Estat sobirà ha estat aculat contra les cordes i obligat a acceptar les coses que havia justament denunciat i que el poble sobirà havia rebutjat, amb referèndum inclòs. Una “transformació estupefaent”, s’ha permès ironitzar Wolfgang Schäuble. Però el final d’aquesta història grega i europea encara no està escrit…
Un dirigent de la CDU el partit d’Angela Merkel, ha posat aquestes paraules en boca de la cancellera: “Syriza havia declarat la guerra al Pacte d’estabilitat, però no vam cedir i vam posar damunt la taula la qüestió de la sortida d’Atenes de l’euro. Però després vam tenir en compte què hauria passat a Grècia i a Europa, en mig d’una greu onada migratòria i de les amenaces de l’Estat islàmic”.
Textuals o no, aquestes paraules reflecteixen fidelment, em sembla, el capteniment de Berlin, a la vegada inflexible en l’aplicació de l’ortodòxia econòmica dominant i a la vegada passiu i vacil·lant (políticament estèril) pel que fa a tots els altres problemes europeus. Amb decisions – o manca de decisions – que es produeixen massa sovint en la obscuritat.
Les contradiccions i febleses actuals de la UE s’intenten amagar sovint amb el formalisme d’unes regles (que a vegades s’estiren i a vegades s’arronsen), ocultant el joc de poder i hegemonies que hi ha al darrere. Es van posant pedaços, vacil·lants i improvisats. “Calen antibiòtics i recepten aspirines”, ha dit Romano Prodi, l’expresident de la Comissió europea.
La crisi grega ha fet palesa aquesta situació mostrant, d’una banda, que hi ha poders econòmics i financers que ultrapassen els límits dels Estats i, de l’altra, que en l’estat actual de la UE, Alemanya exerceix un poder a penes contestat i que aquest domini s’exerceix sovint en benefici propi. Resulta sarcàstic, en aquest sentit, que els 14 aeroports grecs que un govern Tsipras contra les cordes ha privatitzat, hagin passat a mans d’una societat alemanya.
Prodi ha denunciat aquesta situació. “No vull agitar fantasmes”, ha dit, “i entenc que, rere l’excessiu poder alemany, hi ha també la profunda crisi dels altres”. Però el fet és que “cap dels grans problemes ha estat afrontat amb esperit europeu: ni Grècia ni la immigració. S’han deixat explosionar”.
La conclusió de Prodi és que “Europa està morint d’inanició”.
La crisi grega ha significat un revulsiu. Per primera vegada, ha escrit Biagio de Giovanni, “s’ha lliurat (a la UE) una batalla política no amagada darrere els formulismes d’una diplomàcia que diu i no diu, i que al final sembla estar sempre d’acord en tot”.
Sí: cal reconèixer aquest mèrit a Tsipras i a Varufakis (i a Schäuble!): han fet saltar la diplomàcia de Brussel·les (on un “sí” acostuma a ser un “potser”, i un “potser” acostuma a ser un “no”) a un terreny on les coses esdevenen més clares (i en aquest cas ho han sigut molt): el camp de la política. Han mostrat qui disposa veritablement del dret de decidir.
En aquesta situació, cada vegada hi ha més gent a Europa que es planteja amb cruesa les preguntes essencials: Qui pesa més en les nostres democràcies: el diner o la gent? Què significa avui a Europa la sobirania dels pobles?
La crisi grega ens ensenya que el dret a decidir és avui, fonamentalment, un repte europeu. Si volem guanyar sobirania, cal resoldre el problema crucial de la cessió legal i consensuada de sobirania per part dels Estats nació, amb les seves institucions i instruments progressivament inadequats.
Els gravíssims problemes que té Europa en aquests moments – la crisi grega, la tragèdia dels refugiats i de les migracions massives, la situació a Ucraïna, etc. – no ens haurien de fer perdre de vista que el repte més greu que la UE té al davant és dotar-se dels instruments necessaris per a fer front als seus problemes interiors i exteriors, que només poden tenir solució a escala europea.
Aquest és el nus de la qüestió, em sembla, que interpel·la als grecs, i també a nosaltres i a tots els pobles d’Europa: o bé pactem sobiranies, federalitzant la UE, fent el pas a la Europa política, o no tindrem – com no han tingut els grecs – sobirania veritable.
