Que Trump dóna importància a la seva iconografia ho corrobora el fet que, fa un mes, el seu comité d’acció política (Save America Leadership) va donar 650.000 dòlars a la Smithsonian Institution de Washington per als futurs retrats de l’ex president i de Melania Trump. És la primera vegada que aquesta prestigiosa institució, que recapta donacions privades per a la seva galeria de retrats presidencials, rep diners directament d’una organització política.
Segons les regles de la institució, els ex presidents poden escollir l’artista que ha de retratar-los, a ells i a la seva consort. En general, trien correctes pintors acadèmics, que avui dia no són fàcils de trobar. Només els Obama van trencar discretament la tradició, escollint un artista afro-americà de Nova York, Kehinde Wiley, les obres del qual han alegrat la galeria de retrats del Smithsonian.
Em temo que la tria de Trump, que encara no és coneguda, no m’agradarà. El prejudici deriva d’una reacció instintiva, organolèptica (de sabor, olfactiva) pel posat, les ganyotes i la veu del model; pel mal gust ostentós de les seves opulentes residències. Es basa també en els precedents, en els retrats de Trump ja coneguts, com el que l’any 2019 es penjà al Capitoli de Colorado, que es comenta sol.
En una recent entrevista a Babelia, el director de cine Albert Serra ha dit que “si un día hagués de fer un documental sobre Trump, intentaria pensar quines qualitats té aquesta persona, fins i tot per a un votant d’esquerres”.
Té raó Serra. Dir que no agraden ni Trump ni els seus retrats no serveix de gran cosa si no s’és capaç d’entendre per quins motius poden agradar als que el voten o el poden votar, si no s’intenta esbrinar quina representació mental (simbòlica, moral, sentimental) es fan de Trump aquells que creuen que els representa i els defensa. Potser la clau es troba en una frase del seu discurs de la victòria, quan va guanyar el 2016:“The forgotten men and women of our country will be forgotten no longer” (“A partir d’ara, els homes i les dones oblidats del nostre país ja no seran oblidats”).
Paisatges de batalla
No és exagerat pensar que en èpoques passades Trump hauria estat sotmès a impeachment o jutjat. Ara no, almenys de moment: el paisatge nord-americà és un paisatge de batalla, o de guerra. El corresponsal de La Vanguardia a Washington parlava abans d’ahir d’un estudi fet per una universitat de Califòrnia, amb entrevistes a 8.600 persones, que concloïa que la meitat dels estatunidencs (el 50,1% exactament) creia que “en els propers anys hi haurà una guerra civil als Estats Units”. No posaria les mans al foc per aquesta dada, però és significatiu que hagi estat àmpliament difosa. Els EUA semblen tan polaritzats i dividits com el 1861, quan esclatà la guerra civil.
El partit republicà s’arrenglera radicalment rere l’ex president, que pot tornar a presentar-se el 2024, mentre els candidats trumpistes van guanyant en les primàries per a les eleccions de novembre.
¿Quines raons poden explicar que Trump arribés a la presidència, l’exercís caòticament, denunciés els resultats que el feren sortir de la Casa Blanca, donés ales al bàrbar assalt al Capitoli, s’hagi endut a casa 700 pàgines de documents classificats de la presidència… i, malgrat tot això (o justament a causa de tot això) es mantingui com l’element central de la política nord-americana, segueixi dominant el seu partit, i amenaci amb un traumàtic retorn al poder?
A mi em sembla que el fenomen Trump cada vegada és menys reduïble a una qüestió de regions desindustrialitzades, de desigualtats creixents o de classes mitjanes en desclassament. Hi ha conflictes a un major nivell de profunditat. Han crescut les llibertats individuals, es dilueixen velles referències bàsiques (d’identificació, de valors, de gènere) i creixen també, de manera accelerada i correlativa, les insatisfaccions, la por a un futur que es percep descontrolat i perillós, i les reaccions corresponents.
La dreta dels EUA sempre ha unit les seves fraccions contra un enemic comú, extern o interior: el New Deal, el comunisme, el terrorisme islamista, l’”eix del mal”. Trump està forjant una nova coalició contra nous enemics: l’esquerra “woke”, la immigració il·legal, les elits polítiques i mediàtiques, als que culpa d’estar destruint la nació i els valors tradicionals.
Comparacions inevitables
Parlant de retrats, és interessant el que deia Gonzalo Goytisolo, en una entrevista de 2017 : “La polarització no és un defecte exclusiu de la politica. “O ets amb nosaltres o contra nosaltres”; o “amb la fotografia o amb la pintura”… La vida real es més complexa”.
Les comparacions s’han d’evitar, però a vegades són inevitables. La galeria de retrats que Gonzalo Goytisolo ha anat pintant al llarg de tres dècades (“Personas pintadas (1987 – 2017)”) és una inestimable representació d’una època barcelonina que va desapareixent i que aviat semblarà tan llunyana com la dels retratats per aquell gran artista irregular (a vegades genial) que fou Ramon Casas.
En la meticulositat fotogràfica de la tècnica pictòrica de Goytisolo no hi ha sols la recerca d’una semblança sinó quelcom que és molt més difícil: hi ha una intenció interpretativa, una voluntat de penetrar en la veritat dels personatges retratats; un dictamen (i en alguns casos, una sentència). “El problema és que els retrats han d’agradar al retratat”, diu Goytisolo, “i això fa minvar les possibilitats creatives del quadre (…) Una altra cosa és rendir-te incondicionalment. Jo no ho faig”. I tant que no ho fa. No em deixaria fer un retrat per Goytisolo sense abans estar segur del seu judici benevolent i, a ser possible, de la seva amistat.
En matèria de retrats d’Estat, la comparació més inevitable, i terrible, és la que se li plantejà a Antonio López l’any 1994, quan el Patrimonio Nacional li encarregà una pintura de la família real espanyola. Trigà vint anys a complir l’encàrrec. És explicable: el llistó eren “Las Meninas” de Velázquez i “La família de Carlos IV” de Goya. Es tractava, segons Goytisolo, d’”una batalla perduda” (però la simple evocació d’aquest podi ja era un resultat extraordinari).
El resultat, discret, es donà a conèixer el 2014. Després, quan arribaren les peripècies de Juan Carlos, va córrer la brama que el gran retrat (3 x 3,5 m.) havia estat ocultat. Antonio López s’hi oposà amb vehemència: “¿Habría que quitar ‘La familia de Carlos IV’, que eran unos sinvergüenzas?”.
