La senadora del PP Ester Muñoz, en una pregunta a la ministra de Justicia en el Senat, s’exclamà ahir contra el pressupost destinat pel govern Sánchez a la memòria històrica: “¡15 millones para que ustedes desentierren unos huesos!“.
La perorata de la senyora Muñoz i l’ambient d’aquests dies, amb la creixent intemperància guerracivilista de la triple dreta, m’ha fet recordar una conversa que vaig tenir fa anys amb Manuel Azcárate, a Madrid.
Parlant de la relació entre passat i futur, vaig comentar un fragment del llibre d’Hannah Arendt “Between Past and Future” (“Entre passat i futur“, em sembla que no traduït al català). Arendt hi cita Kafka:
“Ell te dos antagonistes: el primer el primer l’empeny a avançar, el segon li barra el pas. Lluita amb tot dos. De fet, el primer l’ajuda en la seva lluita amb el segon i el permet avançar, i el segon l’ajuda en la lluita contra el primer“.
Em semblava, vaig dir, una bella metàfora de la nostra relació entre passat i futur. A Azcárate li va fer gràcia. “És una visió relativament optimista“, va dir, i afegí: “la de Marx no ho és tant: ‘le mort saisit le vif!”
És d’un fragment del prefaci a la primera edició d’El capital: “Patim no sols a causa dels vius sinó dels morts, ‘Le mort saisit le vif!’ (el mort atrapa el viu’)“.
Amb aquesta espècie de “crisi dels quaranta” que viu en aquests moments la democràcia espanyola, sembla com si les dretes estiguessin desenterrant un passat d’odis cainites, de “duelo a garrotazos.”
Qui guanyarà en aquest combat entre passat i futur?
