Raimon Obiols: L’apunt del dia/203 (Individualisme, desafiliació, hiperafiliació)

Individualisme, desafiliació, hiperafiliació

22 d’agost de 2023

«La nostra cultura té dues cares», escrivia Helena Béjar, que acaba de morir, en un article de fa un any: «La primera, dominant, és la cultura positiva que repeteix la necessitat de ser feliç, protagonitzada per un individu autosuficient que es creu capaç d’afrontar-ho tot si encara la vida amb una actitud optimista i un estil de pensament no catastrofista i desproblematitzat. Construcció de la pròpia fortalesa, manca d’empatia cap als problemes dels altres (…) L’altra cara de la nostra cultura, minoritària, reconeix aquests problemes esmentats i indefugibles».

Lluís Duch, ha recordat Ramon Bassas, es referia sovint els llibres de Béjar.  «L’actual fragilitat dels sistemes socials», va escriure Duch, «té com a consequència un refús bastant generalitzat de la responsabilitat a nivell polític, religiós i social, i la retirada de l’individu a la seva propia intimitat, al marge de la preocupació per l’altre. Es tracta del que Helena Béjar denomina la «cultura del jo», la característica més notable de la qual és la psicologització de tot l’entrellat de l’existència humana. En aquesta cultura, la pregunta antropològica clâssica «qui sóc jo?» ha estat substituida per «com em sento?», «com em trobo?». 

Deia Duch que, en cent anys, havíem passat d’una forta «sociologització» de tots els aspectes de la cultura humana, a principis del segle XX, a una  intensa «psicologització» de la cultura actual, que Helena Béjar havia caracteritzat amb el terme de  psicomorfisme (l’impacte de les institucions socials i polítiques en  les actituds, valors i maneres de pensar de les persones). En els temps actuals, deia Duch, això porta a «una accentuació unilateral d’un individualisme desaforat que, a la pràctica, es tradueix en una desafiliació generalitzada en l’àmbit polític, religiós, sindical i cultural». 

Béjar feia una anàlisi semblant: «La modernitat creu que la felicitat (o els seus noms més temperats, el benestar, la plenitud) i la llibertat es troben a l’esfera privada, lluny dels disgustos i tumults que comporta el món públic. D’això en resulta una cultura individualista que abandona els assumptes col·lectius i reclou els homes en l’àmbit íntim: és la família, la parella, els propers, els que avui constitueixen l’únic món amb sentit. Dins de les seves parets ens creiem més segurs».

Aquests tendència a la desafiliació individualista, afegia Duch, «queda compensada per una certa hiperafiliació en forma de grups amb tendències fonamentalitzadores de caràcter religiós-polític». 

La referència constant d’Helena Béjar al republicanisme tenia per motiu la necessitat de fer front a aquests doble tenència, amb el seu joc combinat. També es poden interpretar els mecanismes d’acció-reacció dels sentiments d’identitat nacionals, que Helena Béjar va estudiar, a partir d’aquesta doble pauta de «desafiliació» i «hiperafiliació» que les nostres societats actuals alimenten. 

_________

Articles d’Helena Béjar a El País

Alguns llibres d’Helena Béjar:

• El ámbito intimo. Privacidad, individualismo y modernidad, Madrid,  Alianza 1990.
• La cultura del yo. Pasiones colectivas y afectos propios en la teoría social, Madrid, Alianza 1993.
• El corazón de la república. Avatares de la virtud política, Barcelona, Paidós 2000.
• El mal samaritano: el altruismo en tiempos del escepticismo, Barcelona, Anagrama 2002.
• La dejación de España. Nacionalismo, desencanto y pertenencia, Madrid, Katz Editores 2008.
• Felicidad, la salvación moderna, Madrid, Tecnos 2019.