Cada dia resulta més difícil el matís, la discrepància, el dubte, la pregunta. Si algú pot carregar-se el procés polític de Catalunya i dividir la societat en bàndols irreconciliables som els periodistes i els intel·lectuals, obstinats a introduir en els mitjans una cridòria que fins ara el país havia evitat. Sovint, no escoltem, no llegim, no intentem entendre, tan sols cridem sobre les paraules dels altres.
Cometem una gran irresponsabilitat, perquè portàvem mesos de debats apassionats, de preguntes i respostes enormement complexes i per ara les úniques fractures que havíem vist són les que ha inventat la demagògia o les que ha encès la supèrbia intel·lectual d’alguns comentaristes. Dirigeixin la seva mirada als barris i els pobles i advertiran que la gent porta temps fent-se totes les preguntes. I també que la ciutadania dóna mostres de civisme, de tolerància i de serenitat.
És evident que el sobiranisme ha manifestat les seves conviccions amb fermesa i eficàcia comunicativa, però també ho ha fet amb molta moderació i amb una enorme contenció gestual. L’absència d’incidents -estadísticament impossible- en les mobilitzacions de centenars de milers de persones durant els dies 11 setembre 2012 i 2013, constitueix una lliçó de civisme tan excepcional com el de la majoria dels ciutadans contraris a la independència, que han observat i discutit amb respecte les manifestacions. Per aquí, doncs, el futur és esperançador. Catalunya està en les millors mans.
Però el procés va entrant en un camí de provocacions i alguns opinadors, lluny d’ajudar a una reflexió serena i plural, s’han llançat a una deriva partidista. No em refereixo als incendiaris que insulten i inciten a la violència física o intel·lectual contra els adversaris: malgrat la seva perillositat, es tracta de grups minoritaris amb una incidència gairebé nul·la en la majoria dels ciutadans. Parlo dels que monopolitzem les plataformes d’expressió públiques i privades. Dels que hauríem de fer exhibició de reflexió i autocrítica, però hem caigut en un fanatisme propi de hooligans d’equip de futbol. En tots dos bàndols de la discussió.
Ara mateix hi ha intel·lectuals independentistes que fan llistes de bons i dolents; que es posen orelleres per mirar només en una direcció i no sentir parlar ni de riscos ni de problemes; que acusen de traïció als que no combreguen amb el seu entusiasme, que assenyalen com desafectes als que tracten de contrastar amb solvència i honestedat; que promouen exàmens de catalanitat i que reclamen el monopoli del patriotisme en base al seu antiguitat militant, oblidant que l’independentisme, mentre tenia un suport marginal, no era una alternativa com ara que té suports amplíssims en la societat catalana.
En sentit contrari, molts intel·lectuals contraris a la secessió no només desqualifiquen als que sostenen tesis diverses, sinó que es burlen d’ells. Insulten i manipulen a consciència, amb la finalitat d’atribuir a l’adoctrinament l’impuls d’un moviment transversal que saben de sobres que només pot haver sortit de les classes populars i mitjanes, de baix a dalt. Quantes vegades no han intentat ells mateixos impulsar mobilitzacions similars i han fracassat, precisament perquè no partien de la base social del país!
Alguns d’aquests intel·lectuals no van saber pronosticar a temps l’eclosió de l’independentisme i potser no han paït el seu propi error de diagnòstic. Ara, en comptes de reconèixer humilment el seu fracàs, s’han convertit en activistes que intenten fer fracassar la independència, en comptes de preguntar què passa i per què, intenten demostrar que no s’havien equivocat. Un exercici de prepotència i de supèrbia intel·lectual que els desacredita. No els nego el dret -i fins i tot l’obligació- de mullar-se i ser fidels a la seva consciència i al seu compromís amb la societat. Però se’ls ha d’exigir honestedat intel·lectual, respecte i que deixin de mirar a la resta amb pretesa superioritat moral.
Vénen temps més difícils i es farà imprescindible una argumentació complexa, que els fanàtics d’un bàndol i de l’altre no voldran escoltar. Les coses no sempre seran com volem. A vegades ni la raó ni la voluntat són suficients per complir els anhels de les societats, tot i que són majoritaris. Quan arribi aquest moment, haurem de saber escoltar, valorar i reconèixer als altres, abans de decidir amb convicció. I seria bo no disparar contra els missatgers: encara hi ha qui s’enfaden si diem que plou quan ja fa estona que la pluja descàrrega. Però si plou, què volen que diguem? ¿Que fa sol?
A molts cada vegada ens agrada més llegir als que no pensen com nosaltres. Els diferents. Els que argumenten en sentit contrari. Els que ens obliguen a pensar, a aturar-nos i a donar dues voltes als arguments. Els que ens generen preguntes i ens obliguen a buscar respostes. Els que fan millors les nostres pròpies reflexions, confirmant o modificant.
Tinc el convenciment que els ciutadans també dubten, volen saber i volen preguntar fins a l’extenuació. És la nostra responsabilitat fer-ho possible. Però també estic segur que tenen clares les seves ambicions; que decidiran informats i amb convicció: senten autèntica aversió a la manca de transparència, però també a les manipulacions, als pactes ocults i al despotisme il·lustrat que els pretén alliçonar.
