Arriba l’hora de la veritat i fa dies que adverteixo com un nus a l’estómac de la societat catalana. És el neguit previ als grans esdeveniments que s’intueixen difícils de controlar. D’aquí a tres setmanes, la nit del 25 de novembre, Catalunya tindrà un primer balanç objectiu del procés d’acceleració política que es va començar a expressar el juliol del 2010 i que es va revolucionar definitivament amb la manifestació multitudinària de l’onze de setembre. El moment serà d’un impacte enorme.
En un país amb tendència a les interpretacions i a la recreació virtual, les eleccions aclariran d’una vegada si la manifestació de Barcelona representava o no a la majoria de la societat catalana. La nit electoral desvetllarà si els catalans avalen la proposta que promou el reconeixement de Catalunya com a nou Estat d’Europa. La resposta positiva de la ciutadania comportaria més l’exigència de sotmetre prèviament a referèndum la separació d’Espanya. Vénen dies d’una transcendència indiscutible.
El lliure pronunciament de Catalunya a les urnes -via referèndum o via consulta no vinculant- s’intuïa llunyà o semblava un escenari teòric, però s’ha convertit en una opció real i extremadament propera. Si d’aquí a tres setmanes rep l’aval de la ciutadania es posarà en marxa i no s’aturarà fins a conèixer el resultat final. O caixa o faixa. Amb poc espai per als matisos i una enorme necessitat de política i de polítics de gran categoria. Si existeixen o no, és una altra incògnita que està a punt de revelar-se.
No es tracta de polemitzar amb els constitucionalistes, però no se m’acut com es pot impedir que, si guanyen, els partits sobiranistes tirin endavant la seva promesa de consulta. Estaran obligats per la voluntat popular i pagaran qualsevol engany amb la desaparició política. La força política del pronunciament ciutadà serà decisiva; altra cosa serà la seva eficàcia legal. Però els ciutadans no tenen perquè salvar la distància entre el pla polític i el legal. És treball d’altres. I tampoc se m’acut per a què serveixen els constitucionalistes si no és per resoldre aquesta distància i trobar un encaix a la voluntat popular.
El vertigen de molts ciutadans és fruit sobretot de les incerteses del procés polític que comença. Alguns tenen la sensació que hi ha massa incògnites, massa improvisació i poc treball previ per part dels que lideren el projecte, però també hi ha el convenciment que ja és tard per detenir-lo i que la marxa enrere segurament es pagaria molt cara.
La ciutadania es mou, doncs, entre la justa il·lusió dels que somien escenaris de llibertat col·lectiva i la por legítima dels que recelen i temen contratemps irrecuperables. Molta adrenalina i banys de suor freda que s’alternen segons els impulsos d’un signe o un altre. Ara es necessiten més que mai respostes clares en un debat profund i serè de tots els actors polítics i socials. És l’hora de la informació abans que la propaganda, per votar amb criteri i per prendre nota de les promeses. És un error matar els missatgers quan porten notícies desagradables. És més, si s’acaba demostrant que les seves previsions eren encertades, els haurem d’aplaudir per haver-nos alertat. Per contra, haurem de demanar responsabilitats i castigar els que ens hagin mentit empaquetant-nos escenaris virtuals a mida. També és l’hora del rigor, el contrari propiciarà càlculs equivocats i precipitarà el fracàs.
La campanya que comença divendres que ve hauria de ser el marc idoni per a aquesta confrontació d’idees. Per això cal rebutjar els blocs, les quotes i el pur repartiment d’espais de propaganda i imposar criteris periodístics, que lògicament han de ser objectivables, perquè en el periodisme també hi ha molt caprici, molt sectarisme i molts interessos.
La convocatòria d’un debat a tres entre CiU, PSC i PP, que moderarà Josep Cuní a 8TV, és, en aquest sentit, una bona notícia i no comparteixo en absolut les crítiques dels partits exclosos. Els debats amb més candidats són una burla: no hi ha ni debat ni confrontació, no s’exposen programes, no es calibren les capacitats dels candidats, són només una seqüència de consignes i de monòlegs.
Els drets dels partits minoritaris no es defensen atacant un bon debat, sinó reclamant molts més, a dues o tres, creuant a tots els candidats en funció de les seves diferències o fins i tot de la seva proximitat. Em consta que els partits han rebut moltes propostes per fer aquest tipus de programes, ara veurem els qui volen apropar la informació als ciutadans i els qui només busquen fer soroll.
Arriba l’hora de la veritat. No ens enganyem ni deixem que ens enganyin. No espantem ni deixem que ens espantin. Expressem lliurement les pors i els dubtes. Proclamem sense complexos les il·lusions i els somnis. Siguem exigents amb nosaltres mateixos. Preguntem-nos-ho tot. Escoltem-ho tot. Respectem a tothom. Busquem els punts de coincidència i la unitat, perquè si avancem amb la mateixa desunió amb què hem abordat la crisi, Catalunya no tindrà cap possibilitat. I sobretot no deixem enrere als que estan sent maltractats per la crisi, perquè el futur de Catalunya serà solidari, col·lectiu i unitari o no serà. Així ho vaig defensar divendres passat en el pregó de les Fires de Sant Narcís de Girona. Dubtar, preguntar i contrastar les informacions és el millor camí per defensar les nostres conviccions.
