Després de les eleccions europees, les lliçons europees. La primera dada que cal subratllar és la baixa participació en el conjunt dels 28 estats de la UE: una mitjana del 43,09% (només una dècima per sobre dels anteriors comicis del 2009). La primera conclusió: l’entrada en vigor del tractat de Lisboa, que preveia que el nou president de la Comissió Europea s’elegís tenint en compte la indicació dels electors, no ha servit per rebaixar l’abstenció. L’opció de presidencialitzar a l’americana aquestes eleccions, amb candidats dels grans partits europeus i un debat a Eurovisió pel mig, ha resultat fallida. Les europees continuen sent més una suma d’eleccions territorials, amb el debat intern de cada país com a referent, que no pas una autèntica cita electoral en clau europea.
Des d’aquesta perspectiva, es poden treure lliçons vàlides per a tota la Unió Europea? Sí, algunes, però amb notables excepcions. El primer factor rellevant, encoratjat pels vents de llarg cicle de crisi econòmica, és la implosió de les forces centrals del Parlament Europeu sortint, en particular els dos grans partits de govern (PPE i PSE) i els seus aliats liberals (ADLE): la dreta tradicional, de matriu democristiana, ha guanyat les eleccions però ha perdut més de 60 escons; els socialdemòcrates es mantenen a la baixa com a segona força i els liberals retrocedeixen (perden una vintena d’eurodiputats). Les altres dues forces que presentaven també candidats a la presidència de la Comissió tampoc no s’enlairen: Els Verds/ALE s’estanquen i l’Esquerra Unitària Europea aconsegueix una lleu tendència a l’alça (7 escons més). Tot comptat i debatut, aquesta visió general de la nova Eurocambra reflecteix una erosió dels anomenats partits tradicionals (democristians, socialdemòcrates i liberals), però aquest desgast no beneficia la nova esquerra (verds i excomunistes).
En aquest context, són les forces euroescèptiques o obertament euròfobes les que avancen. En concret, els partits euròfobs sumaran més de 140 eurodiputats, és a dir, gairebé una cinquena part del Parlament Europeu (751 escons). Tot i això, com apunten dos analistes de Le Monde (26/V/2014), aquestes forces “representen tribus que desconfien les unes de les altres”. El seu factor de cohesió és el vot de rebuig -antieuropeu i antisistema- i no van a Estrasburg i Brussel·les per impulsar la construcció europea, sinó la desconstrucció… En aquest bloc heterogeni, destaca la victòria en el pla nacional de tres partits neopopulistes: l’FN de Marine Le Pen a França, l’UKIP de Nigel Farage al Regne Unit i el Dansk Folkeparti a Dinamarca. Aquest sisme europeu, en expressió utilitzada a escala francesa per Manuel Valls, és difícil que pugui bastir un edifici compartit: necessiten 25 escons (en tenen de sobra), però de set països diferents per formar grup propi.
L’extrema dreta de Marine Le Pen suma tota sola 24 escons, però el llast del seu pare (Jean-Marie Le Pen) i la seva reputació de força antisemita l’allunyen de l’UKIP. Passa el mateix amb els neopopulistes danesos i altres formacions nòrdiques, que se senten més pròxims del britànic Farage. A hores d’ara, l’FN pot comptar amb el concurs del partit de Geert Wilder (PVV) a Holanda, de la Lliga Nord a Itàlia, de l’FPÖ a Àustria i del Vlaams Belang a Bèlgica. La línia vermella que ni Farage ni Le Pen no poden traspassar és la que marquen els partits obertament neonazis, com és el cas d’Aurora Daurada a Grècia o de Jobbik a Hongria. Val a dir que un cas a part, en el bloc de partits antisistema, és el de Beppe Grillo a Itàlia, amb el seu M5E en franc retrocés (a uns 20 punts de distància del Partit Demòcrata de Matteo Renzi), que comparteix el neopopulisme dels partits euròfobs, però no així la xenofòbia. Caldrà veure si en aquest últim bloc de forces antielits i anticasta, d’una pretesa empremta progressista, hi haurem d’apuntar l’emergent Podem espanyol.
Entretant, la paradoxa de la victòria de l’extrema dreta a França i dels euròfobs al Regne Unit i Dinamarca és que es produeix als països centrals de la UE i no a l’Europa més sacsejada per la crisi (a França les retallades només s’han fet sobre el paper). En contraposició, l’ascens de l’extrema dreta és imperceptible en els estats més damnificats per les polítiques d’austeritat: aquest és el cas d’Irlanda, però també de Grècia, amb la victòria de l’esquerra radical de Syriza (els neonazis d’Aurora Daurada no arriben al 10%); de Portugal, amb l’avenç de l’oposició socialista, i d’Espanya, on els dos grans partits retrocedeixen notablement, però continuen sent els més votats. La principal excepció a la regla de la implosió de les forces centrals del mapa polític europeu la constitueix Alemanya: la gran coalició entre la CDU–CSU i l’SPD no només és avalada pels electors (gairebé un 63%), sinó que pot ser el mirall de les futures aliances a l’Eurocambra per elegir el president de la Comissió Europea i els seus nous membres. L’excepció alemanya mostra que quan les forces centrals col·laboren, sense llançar-se els plats del passiu recíproc pel cap, els extrems tenen més dificultats per créixer.
I una acotació final. No hi ha cap explicació, ni la insolvència del socialista François Hollande ni la fractura de la dreta francesa (UMP), que justifiqui la victòria de Marine Le Pen a França. El sol fet que el seu pare, en plena campanya, declarés a Marsella que “monsenyor Ebola pot arreglar això en tres mesos”, amb referència a l'”explosió demogràfica” de l’Àfrica subsahariana i als estralls causats pel virus del mateix nom, desqualifica l’FN des del punt de vista dels valors democràtics. Perquè si la desesperança d’un de cada quatre votants francesos ho justifiqués, hauríem de justificar també no només l’allau d’immigrants a la frontera sud d’Europa -que és del tot comprensible-, sinó que els seus protagonistes entressin a mata-degolla per passar comptes.
