Quan es parla de nova política, no puc deixar de pensar en el nou ordre i en l’home nou, dos dels paradigmes sobre els que es van aixecar els models autoritaris del segle XX. La política és vella, tan vella com la polis grega, però la condició humana ho és encara més… Hans Magnus Enzensberger constata en Política i delicte que el governant era el supervivent. Des d’aquesta òptica, la política democràtica es situa en el camí del reformisme, amb el sufragi universal i la separació de poders com a instruments, i és la superació tant dels règims tirànics com dels revolucionaris, a partir d’una altra constatació d’Enzensberger: “Totes les revolucions s’han contaminat de l’antiga situació prerevolucionària i han heretat els fonaments de la tirania contra la qual es van enfrontar”. La vella política democràtica, així entesa, és poc èpica; no s’escriu en blanc i negre, sinó en una àmplia gamma de grisos.
En el pla de la UE, la implosió de les forces centrals en les últimes eleccions europees ha obligat a democristians (PPE) i socialdemòcrates (PSE) a definir una mena de gran coalició a l’alemanya, amb Jean-Claude Juncker (presidència de la Comissió Europea) i Martín Schulz (presidència de l’Eurocambra) com a pivots, i l’aval dels liberals (ALDE). El veredicte de les urnes s’ha respectat: per primera vegada els caps d’Estat i de Govern, en aplicació del tractat de Lisboa, han proposat al candidat més ben situat pels electors. Es tracta d’un salt en la qualitat democràtica de les institucions europees. La regla de la unanimitat no ha regit: els Vint van aprovar per 26 vots a favor i dos en contra -el del conservador britànic David Cameron i el del primer ministre hongarès, l’autoritari Viktor Orbán- la candidatura de Juncker. El Regne Unit, que retreu a Juncker la seva visió federalista i europeista, ha aconseguit la seva major derrota en els seus més de quatre dècades com a soci comunitari. Cameron s’ha quedat sol allà on els seus predecessors van fer valer l’excepció britànica: Margaret Thatcher, amb el seu famós “I want my money back”, va obtenir el xec britànic, encara en vigor; John Major va arrencar una clàusula d’excepció en el capítol social del tractat de Maastricht i va bloquejar la designació del belga Jean-Luc Dehaene al capdavant de la Comissió; Tony Blair va fer el mateix amb la candidatura del liberal flamenc Guy Verhofstadt.
La vella política europea, que va néixer de les fractures de les dues guerres mundials, acaba de donar un significatiu pas endavant que haurà d’omplir de contingut. Aquesta vella política es debat ara entre la temptació eurófoba i els populismes. A les seves mans hi ha el superar la resposta tecnocràtica que ha donat en aquest llarg cicle de crisi i rescatar el model social de referència. Perquè la integració política i econòmica europea, de la mà de la tècnica federal, és l’instrument per resoldre l’anomenat trilema de Rodrik: a més globalització, s’imposa renunciar a alguna cosa de democràcia en el pla dels estats nació o cedir més sobirania nacional en favor d’un federalisme global (en aquest cas, europeu). Perquè, com va escriure el Dominique Strauss-Kahn economista, l’èxit de les democràcies europees de la postguerra va radicar en l’equilibri entre la producció i la redistribució, regulada per l’Estat: “Amb la globalització, aquest equilibri s’ha trencat. El capital s’ha fet mòbil, la producció ha traspassat les fronteres nacionals i, per tant, ha quedat fora de la redistribució estatal”. Correspon a la vella política respondre a aquesta nova realitat, amb instruments que abordin a escala europea els ítems de referència: fiscalitat, redistribució, model social, llibertat individual, principi de subsidiarietat, meritocràcia, respecte del medi ambient, lluita contra la corrupció, transparència , participació ciutadana…
Mentrestant, la vella política afronta avui un repte semblant al que es van enfrontar al seu dia els pares d’Europa: la necessitat de rescatar les classes mitjanes de la deriva populista per vincular de nou a la democràcia parlamentària. El principal instrument per fer-ho, tant ahir com avui, és l’Estat de benestar, que es concreta en el model social europeu. La diferència és que ara l’ideal europeu no és només un projecte: és una realitat tangible, que va entrar en crisi amb la globalització, però que ha assegurat mig segle de pau, llibertat i prosperitat a Europa.”Els governs socialdemòcrates i del benestar van mantenir no només la plena ocupació durant gairebé tres dècades, sinó també unes taxes de creixement més competitives que les de les economies de mercat no regulades del passat”, constatava Tony Judt (El món no se’n surt, 2010), i recordava que “el consens socialdemòcrata significa el major progrés que la història ha vist fins al moment. Mai havien tingut tantes persones tantes oportunitats vitals”.
Davant la temptació neoliberal que pregona només la igualtat de procediments i la via populista que proposa fer taula rasa, la tradició socialdemòcrata busca la igualtat de resultats. Perquè no importa tant el ric que és un país com la desigualtat que genera. Tony Judt feia un símil entre el Regne Unit i EUA que val per a la resta d’Europa. Recordava que ni tan sols Thatcher va poder desmantellar completament l’Estat de benestar i que, en contrast amb els nord-americans, els britànics seguien tenint accés a serveis mèdics, pensions, assegurança de desocupació: “Si la Gran Bretanya està trencada, els trossos cauen almenys en una xarxa de seguretat”.
Més sòlides encara són les xarxes de seguretat del Vell Continent teixides per la vella política. “M’exalta el nou i m’enamora el vell”, deia JV Foix.
