La pregunta: és possible la independència exprés en 18 mesos? La resposta d’un veterà polític de CDC: “Artur Mas sap que no, el president Puigdemont ho intueix i els membres del Govern ho temen”. Vet aquí la gran paradoxa en la qual està instal·lada la política catalana: l’independentisme va perdre el plebiscit del 27- S –“No vam superar el 50% dels vots i sabíem que el llistó de la secessió era molt més alt”–, però ha de continuar pedalant sabent que el camí no porta enlloc. És la lògica que manté dret el fràgil tàndem de Junts pel Sí (CDC i ERC) i que garanteix l’inestable suport que li va donar la CUP perquè es posés en marxa.
Des d’aquesta òptica, com es va palesar durant el ple monogràfic del Parlament sobre la pobresa, la situació és encara més paradoxal: el Govern ha d’aprovar uns pressupostos per poder activar les mesures acordades i l’oposició podria donar-li suport si aparqués el procés, però la CUP condiciona aquest suport al compliment del calendari previst, és a dir, la declaració de desconnexió. És una contradictioque limita el marge de maniobra de Carles Puigdemont: ha de gestionar l’herència enverinada d’Artur Mas. Tot i això, l’expresident no ha dubtat a tornar a la pantalla anterior per encarrilar la refundació de CDC: tenen cabuda en el partit “la gent que encara no ha fet el pas cap a la independència, però que sí que defensa la celebració d’un referèndum”.
En termes polítics, l’actitud de Mas és d’una gran incongruència: hauria pogut fer una rectificació estratègica en vista del resultat del 27- S –aparcar la independència exprés i assegurar la investidura–, però ho fa ara tàcticament per mantenir el control de la nova CDC. Mentrestant, el president Puigdemont ha de seguir fidel a la lògica d’una investidura per delegació: “El candidat no és el mateix, però el programa, sí”. La pregunta és si
El convergent Albert Ballesta va llançar la tovallola després de 46 dies com a alcalde. Se’n va anar amb retrets de “populisme i demagògia” cap a ERC i donant pas a un pacte amb el PSC “per assegurar un govern sòlid, que treballarà i fugirà del tacticisme polític”. La convergent Marta Madrenas és la nova alcaldessa, i la socialista Sílvia Paneque, la seva segona. La lògica és senzilla: un govern per abordar les necessitats de la ciutat, amb llibertat de vot en qüestions que superin les competències municipals. Es tracta d’un pacte que Puigdemont podria assajar al Parlament amb el mateix PSC o amb Catalunya Sí que es Pot. Tanmateix, per poder-lo assolir, hauria d’aparcar el monotema i treballar en bateria, és a dir, situant els problemes en paral·lel (l’un al costat de l’altre), com es fa en l’estacionament en bateria.
El pacte de Girona es va segellar el 8 de març, dia internacional de la Dona Treballadora. No és casualitat que dues dones el protagonitzessin: estan acostumades a treballar i abordar els problemes en bateria, i els homes només ho sabem fer en fila índia (un problema rere l’altre).
