Hem creuat una línia. Quan s’insulta -greument- als ciutadans als quals has representar o servir, perds alguna cosa més que la moderació exigible a tot servidor públic. Trenques el nexe democràtic que uneix la política amb la legitimitat. Quan es perd el respecte als ciutadans, no es pot pretendre que aquests et respectin.
L’ofensiva verbal contra els escraches, els seus líders i les seves causes no és casual, ni és espontània. Obeeix a un pla. Profundament equivocat -i perillós- però són part d’un pla. Saben el que fan, encara que no sàpiguen el que diuen. Les paraules es contorsionen fins més enllà de l’error i l’excés. Es tornen irreconeixibles. I sense elles no hi ha política. “En el món acadèmic les idees falses no són més que falses, i les inútils poden ser divertides, però en la vida política poden arruïnar la vida de milions de persones”, afirma Michael Ignatieff. I no li falta raó.
Persistir, conscientment, en la distorsió del llenguatge és extraordinàriament greu en política. Sense contenció responsable et converteixes en un hooligan i en un piròman. La moderació del llenguatge és el pilar central sobre el qual construir l’espai públic democràtic. La ponderació i l’equanimitat completen els fonaments del públic perquè privilegien els arguments als prejudicis. Trencar deliberadament aquesta base és pervers i irresponsable. No hi ha arquitectura democràtica sense cultura democràtica. Deia Abraham Lincoln que “hi ha moments en la vida de tot polític en que el millor que pot fer és no dir res”. Hi ha qui no ha entès que la missió d’un servidor públic és incompatible amb la d’un agitador.
María Dolores de Cospedal ha comès tres errors: ha exagerat, ha manipulat, i ha humiliat a les persones a qui ha acusat. Els escarches són discutibles, i probablement perjudiquen -involuntàriament- a la causa que defensen, però no són feixistes, ni terroristes. El nazisme és una altra cosa. I mentar-lo sense pudor ni rubor, és obscè. Quan un dirigent polític de la seva responsabilitat confon tan intencionadament la realitat deixa en evidència, per a la majoria de l’opinió pública, alguna cosa més que la seva incapacitat: mostra la seva moralitat.
Aquest pas, potser, invalida per a la gestió política (a més de desacreditar), a la secretària general del primer partit del país. No és un tema menor. I deixarà una llarga empremta sobre la seva trajectòria i el seu mentor. S’imposa una rectificació formal i estratègica. De Cospedal és la col·laboradora “excepcional”, que mai li ha dit que “no” al President. I un ” magnífic exemple a seguir “, va afirmar rotundament Rajoy fa poques setmanes, en plena crisi per la gestió delcas Bárcenas. Però sense criteri propi (o sense capacitat o voluntat per tenir-lo, per dir sí o no, segons la situació), no hi ha discerniment, i sense discerniment no pot haver ni es pot exercir la responsabilitat. Aquesta és la crua realitat. I aquest és el missatge de fons que queda.
Aquell elogi gallard, que enaltia la lleialtat i la valentia es torna, progressivament, en una ombrívola revelació. I obre moltes preguntes sobre el model de lideratge i de relació que estableix el President. “Aquestes lleialtats ferament incondicionals -a un país, a Déu, a una idea o un home- han arribat a atemorir-me”, deia Toni Judt. Quan una cooperació política i personal es basa en l’adhesió incondicional, la ciència política sí que té un nom molt precís per a ella.
Rajoy ha de demanar a la dona que mai li ha dit que no que canviï aquesta línia argumental i oblidi aquest estil provocador. O del contrari, molts ciutadans pensaran que no vol demanar-li. O no pot. O no li convé.
Bloc d’Antoni Gutiérrez-Rubí a El País
