Fa 18 anys vaig dictar una conferència en la meva Igualada natal en què rememorava la trajectòria de Convergència Democràtica (CDC) des de la seva fundació a Montserrat -Tardor de 1974-. Vaig explicar que en els inicis de CDC s’utilitzava una metàfora per definir el model nacionalista que la inspirava: Convergència era com un llarg tren, amb molts vagons, que avançava cap a la plena sobirania de Catalunya. A mesura que s’anessin cobrint etapes -autonomia, federació, confederació…-, s’anirien desenganxant vagons a cada estació. Constatava, però, que no havia estat així: en aquell tram de recorregut (1974-1997) no només el comboi no havia perdut vagons, sinó que havia afegit nous.
El principal mèrit era de Jordi Pujol. Havia estat capaç de constituir un moviment polític que traspassava les fronteres de CDC -en 1978 va sumar a Unió Democràtica (UDC) – a partir de l’accidentalisme de la Lliga (“Monarquia? República? Catalunya!”) En l’escena espanyola, que es va concretar en la política de peix al cove, i una calculada ambigüitat ideològica. Pujol, democristià de formació, va reivindicar en els seus inicis el “model suec” (socialdemocràcia) i va inscriure després el seu partit a la Internacional Liberal i el grup liberal del Parlament Europeu. Unió, per la seva banda, ho feia en la Internacional Democristiana i el grup democristià (l’actual PPE). Pujol tenia tots els fronts coberts.
A més, el pujolisme era un moviment popular, que desbordava les files dels partits que li donaven suport, i que va saber trobar aliats estables o conjunturals en el teixit associatiu català. Vaig fer llavors un pronòstic que s’ha vist confirmat: el pujolisme difícilment podrà sobreviure al seu líder i fundador o, almenys, no podrà fer-ho com aquell moviment d’àmplies fronteres que en les eleccions autonòmiques era capaç de sumar des del vot útil antisocialista d’un sector de l’electorat del PP fins al vot útil de l’independentisme. Gairebé una quadratura del cercle que es va traduir en tres majories absolutes.
El masisme és una caricatura del pujolisme. La Casa Gran d’Artur Mas s’ha fet més petita, amb un moviment hipermobilitzat, però amputat: no només ha perdut pel camí a la meitat d’Unió, sinó que ha produït danys col·laterals en el conjunt del catalanisme. L’intent de marginar el PSC -un partit que va néixer perquè els catalans no haguessin de decidir-se – ha situat per primera vegada a una força que no procedeix de la tradició catalanista com a primer grup de l’oposició al Parlament (C ‘s). En el pla programàtic, una formació que es movia entre el neoliberalisme i el pensament socialcristià està negociant un pacte de govern amb la CUP … Ara, sí: aquell llarg tren de CDC perd vagons a cada estació.
Rellegeixo El 18 brumari de Lluís Bonaparte, de Marx: “Hegel diu en alguna part que tots els grans fets i personatges de la història universal apareixen, com si diguéssim, dues vegades. Però es va oblidar d’agregar: una vegada com a tragèdia i l’altra com a farsa”. La tragèdia de Pujol i la farsa de Mas.
