La qüestió està oberta de bat a bat. Poden els actuals models de partit ser organitzacions capaces d’atreure l’energia transformadora que aflora en la nostra societat? La resposta honesta… ruboritza. Fins i tot entre les persones més militants, inscrites en partits polítics, el dia a dia en el seu si és cada vegada menys atractiu, estimulant i creatiu. Aquesta és la dramàtica realitat en molts casos. La praxi política és el reflex de la política.
L’articulació de la participació i del compromís cívic mitjançant la militància i els partits mostra senyals més que evidents de fatiga, d’ineficiència, d’obsolescència. No en tots els casos, evidentment, però hi ha una simptomatologia força transversal. Part d’aquests problemes radiquen en una devaluada i caduca Llei de Partits que ha de ser reformada i adequada a una exigent i profunda revisió democràtica. Diverses plataformes cíviques s’han sumat al debat i l’articulació de propostes en els últims dies. La pressió ciutadana per accelerar els canvis és creixent i consistent.
Són els propis militants els que es mostren sovint poc escoltats, o no tenen el temps d’assistir a llargues reunions en les que en realitat no se’ls té en compte en prendre cap decisió. La sensació de formar part d’un decorat d’aparença democràtica de culs de ferro i braços de fusta expulsa, de manera irremeiable, a les persones més actives que s’ofereixen i volen participar. No serà possible representar una majoria electoral per al canvi social si les seus partidàries no representen ni tan sols a tots els que se senten, en el passat i en el present, identificats amb el partit.
La idea aterridora -i tan comú- que hi ha més «militants fora que dins» és un reflex de la incapacitat de la majoria dels partits de tall tradicional per acollir la diversitat i la pluralitat, acceptant -fins i tot- com un signe de fortalesa i no de debilitat la dissidència democràtica. Aquesta força centrífuga (que ha «cremat» a tanta gent per la causa del públic), així com una evident incapacitat per ser un ecosistema ric i dinàmic per a l’activisme polític, el debat i l’elaboració d’alternatives, està qüestionant molt seriosament el format actual dels partits. Només el nom de «militant» ja produeix al·lèrgia (raonable) a qui entén que la llibertat és millor nutrient que l’obediència per a la política democràtica.
Els partits oberts, confrontats a una idea tancada, centralitzada i jerarquitzada, així com les noves expressions de la política que no desitgen transitar pel model de partit convencional, d’explorar -almenys- quatre canvis organitzatius: les dades, les xarxes, els debats i els espais.
1. Dades obertes. Transparència radical. Una aposta sense concessions ni reserves per les dades obertes (declaracions de béns i activitats dels càrrecs electes, responsabilitats i càrrecs, donacions, agendes, pressupost del partit, despeses i ingressos, etc.), que inclogui també el conjunt de l’activitat política i representativa de l’organització. Aquesta accessibilitat total, acompanyada de l’obertura en els processos en la presa de decisions, i una consistent orientació a la comunicació permanent (streamimg per defecte), serà clau per recuperar el nervi democràtic a les organitzacions polítiques. El partit obert (una experiència innovadora dels socialistes de Barcelona) és un intent seriós i sincer de canvi des de dins, que va en aquesta direcció i que mereix seguiment i suport. Però, com en tot, les formes seran també el fons.
2. Xarxes obertes i accessibles. Adequar el disseny de l’entorn digital d’una organització política a la petició de la plataforma (és a dir, adaptar els continguts a la pantalla de l’usuari en cada moment) és més que una útil i pràctica concepció de la funcionalitat en la comunicació digital. El responsive design és una resposta tècnica a una filosofia política: no es tracta de pretendre que els ciutadans entenguin (comprenguin i acceptin) la nostra lògica organitzativa, ni els nostres requeriments tècnics, sinó, just al contrari. Els partits oberts s’organitzen en xarxes i pantalles que faciliten la socialització, no que la debiliten. La política mòbil (la que es viu i es practica des de dispositius mòbils, xarxes socials i pantalles múltiples) és el vestíbul d’entrada contemporani per a la socialització i la politització. Ignorar això és maldestre i antic. A més d’equivocat. Els ciberactivistes són ciutadans empoderats de la seva consciència i responsabilitat política a través de la tecnologia, i no necessàriament còmodes sofactivistes, com a vegades se’ls pretén presentar.
3. Debats oberts. Deliberació qualificada. La política crowd pot emergir amb força, especialment, en partits digitals. La qualitat i eficiència de les eines i tecnologies per a la participació democràtica en entorns oberts i processos compartits és extraordinària. Res de caos. Tot el contrari. Solucions fàcils i còmodes per a la co-creació, coparticipació i codecisió. Més democràcia i més debat, no menys. No hi ha excuses, encara que hi hagi reptes i límits per superar. No siguem ingenus. Plataformes de vot líquid (que permeten el vot clàssic i el vot únic transferible per classificar opcions) que es completen amb altres de debat i votació orientades a la recerca de consensos. Pads d’edició i control de versions (com Pirate pad, Git Hub, DocuWiki), així com els wikis col·laboratius, ofereixen alternatives segures, fiables i còmodes a altres pràctiques polítiques basades en la autoritat distribuïda i no en la jerarquia centralitzada. Els veritables canvis polítics comencen en la mentalitat i la visió, i es fan creïbles en l’acció.
4. Espais oberts. Laboratoris pel coworking de la política. La transformació dels espais orgànics en infraestructures de servei públic per a l’acció política és, segurament, el repte cultural més important que tenen avui els partits polítics. Però transformar les nostres seus polítiques en productores d’activitat política i cultural és imprescindible si es vol acollir, sense dirigismes, tuteles o paternalismes, el talent i l’energia que transcorre en moltes dinàmiques socials que senten al·lèrgia a l’orgànic i partidari. I, també, si es vol recuperar el talent expulsat, esgotat, exhaust i avorrit de tanta litúrgia política obsessionada amb administrar el poder intern en lloc de socialitzar i polititzar les il·lusions i compromisos de tantes i tantes persones que es van allunyar decebudes d’una praxi endògena i autista.
Bloc d’Antoni Gutiérrez-Rubí a El País
