Enmig de les pèssimes notícies que arriben diàriament de l’Afganistan (mort de civils, frau electoral, etc.), ahir n’arribava una que no està pas malament, encara que els mitjans gairebé no l’han recollida. Els insurgents talibans han enviat una “carta de suport” al Comité Internacional de la Creu Roja (CICR) “garantint” la seguretat de les persones que van començar, el 13 de setembre, una campanya de vacunació d’uns 600.000 infants, contra la polio, a les províncies del sud del país (Helmand, Kandahar, Uruzgan), on els talibans tenen una gran presència.
Agradi o no, s’hi estigui a favor o en contra, cal preveure que hi haurà presència internacional a l’Afganistan durant bastant temps. Una qüestió que es planteja aleshores és com influir, ni que sigui molt modestament, per a que aquesta presència tingui aspectes positius. Per exemple que en comptes de matar, salvi vides. Ho deia ja fa uns anys Gro H. Bruntland, la socialdemòcrata noruega que dirigia l’OMS: “el més important és salvar i millorar la vida dels afgans.”
Ahir, a la comissió d’exteriors del Parlament europeu, on es discutia de política europea a l’Afganistan, vaig dir-li al president (suec) del Consell que “ara que es parla tant d’ ‘afganitzar’ la política que la comunitat internacional hi du a terme, caldria potser començar a parlar de ‘medicalitzar’ aquesta presència. L’Afganistan és un país malalt, malferit. Dir això no és usar una figura retòrica; és constatar que és un país on la gent està malalta i ferida. Les xifres de l’OMS són aclaparadores: la mortalitat infantil està entre les tres més altes del món (150 0/00), l’esperança de vida és de 43 anys, la desnutrició és crònica i afecta a més de la meitat dels infants, proliferen les enfermetats infeccioses, hi ha desenes de milers de mutilats… Les estructures hospitalàries són escandalosament precàries, i sovint fan només de petita escaparata dels països (a Kabul hi ha l´hospital turc, l’hospital italià, l’hospital Indira Gandhi, etc.). En canvi, a totes les reunions internacionals d’aquesta qüestió quasi ni s’en parla, quan totes les enquestes fetes al país (com la d’ IPSOS-CICR de 2009) mostren que, com no podria ser d’altra manera, les preocupacions principals de la gent són el menjar, la seguretat i la sanitat, espectacularment per damunt de qualsevol element polític, ideològic o religiós… La “carta de suport” dels talibans és una notícia significativa no sols en l’aspecte humanitari sinó també en el polític, si el que es vol és transformar positivament el conflicte i avançar vers sortides polítiques. “
L’any 2004, Metges sense Fronteres se’n va anar del país, després que cinc membres del seu staff fóssin assassinats. Aquest agost han tornat, per fer-se càrrec de la posta en marxa de dos hospitals. També aquesta és una bona notícia, enmig de tanta desgràcia.
