L’entrada del cognom Maragall a les llistes d’ERC ha fet molt de goig a l’independentisme. Un goig semblant al que va suscitar en el sobiranisme l’entrada l’any 2010 de Ferran Mascarell al Govern d’Artur Mas. Quim Nadal, que presideix la Taula pel Dret a Decidir a Girona, també ha fet el pas. Potser també el farà Toni Comín (fill d’un dels líders més carismàtics de l’esquerra antifranquista). Molts altres protagonistes dels anys daurats del PSC es deixen seduir. Per bé que alguns, com Josep Ramoneda, pontífex del racionalisme cosmopolita, tenen l’elegància de quedar-se fora dels encàrrecs polítics.
La gent es mou com ha fet sempre: seguint el vent que bufa. El filòsof Manuel Cruz detecta en aquest vent català un tuf pervers. Parla de l’entotsolament català: Una comunidad ensimismada (Ed. Catarata). Considera que a Catalunya hi ha una minoria silenciada i que s’ha imposat un discurs unanimista i sentimental. Però a Catalunya no passa res que no passi a qualsevol altre racó democràtic del món, començant per Madrid. A qualsevol societat on hi ha un sector molt organitzat i actiu, tendeix a produir-se una “hegemonia moral”: les raons d’aquesta part acaben convertint-se en el relat del país. A Madrid passa exactament el mateix: l’espanyolisme hi té tanta presència, tanta musculació, que no hi ha relat alternatiu possible. Sense anar més lluny, diumenge passat, al mateix ABC on l’amic Sergi Doria entrevistava Manuel Cruz a propòsit d’aquest seu llibre, hi havia no una ni tres ni sis, sinó nou pàgines (9!), dedicades a avaluar i criticar el famós “desafío catalán”.
Tant hi fa si l’entotsolament català és conseqüència o causa de l’entotsolament espanyol. I viceversa. Tant hi fa si el mal ve d’Aznar o del nacionalisme català. El fet és que la tercera via no se’n va sortir, de posar-se al mig i de separar els contendents. No va voler o no va poder encaixar la singularitat catalana dins l’Espanya de matriu castellana. La sentència del TC sobre l’Estatut va ser el primer pas radical; i el que ha vingut després forma part d’aquella lògica.
La tercera via ha de fer el seu camí pel desert. Si algú vol treballar de veres per una solució raonable i equilibrada del problema ho ha de fer arriscant-se a ser demonitzat pels uns i pels altres. No és assenyalant el simplisme dels uns (però obviant el dels altres) com aquest problema s’il·luminarà. Ara bé, el maragallisme es va extingir no només per causes exteriors, també per errors propis, gruixudíssims, que l’exconseller Ernest Maragall coneix de primera mà. Jo també els conec una mica. Vaig col·laborar desinteresadament amb Pasqual Maragall quan encara no era president i sóc autor d’una frase que ell repetia molt: “Catalunya ha de ser una àgora, no un temple”. El fet és que els governs tripartits no van construir l’àgora, però van escalfar el temple. Algunes personalitats del socialisme d’aquells anys no assumeixen com a pròpia aquella impotència. Potser per això els costa tant, ara, sortir discretament de l’escenari.
