Tal com estan les coses, a partir de dilluns s’obren tres escenaris possibles: el de la política amb grandesa, el de la política minúscula i el de la política d’escombraries. La política amb grandesa seria la via del reconeixement que passa pel referèndum. És tasca per estadistes, material humà del que anem escassos. Però realment un acord entre el Parlament català i el Parlament espanyol que permetés celebrar el referèndum amb unes condicions degudament pactades, seria un salt de qualitat en la democràcia espanyola, punt de partida d’un veritable diàleg entre iguals.
El professor Rubio Llorente ja es va encarregar d’explicar en aquest mateix diari que no hi ha impediment constitucional per a això. L’únic requisit és la voluntat del PP i del PSOE. Però em temo que és un escenari impossible. Per una raó ideològica, pròpia de la cultura orgànica que caracteritza tot nacionalisme: des d’Espanya no es pot acceptar que Catalunya sigui un tot i no una part d’ella. I, en conseqüència, els ideòlegs del nacionalisme espanyol entenen que convocar un referèndum és reconèixer per endavant la condició nacional de Catalunya. I per una raó humana, no s’albira a Madrid un líder amb autoritat per a un envit de tal risc i envergadura.
La segona via és la de sempre: després del soroll, l’arranjament. Que el Govern català accepti alguns canvis en el finançament i algun gest simbòlic i així passin uns quants anys més. És el pacte dels despatxos, però que després cal explicar a la ciutadania. Atès el punt al que Artur Mas ha portat la seva aposta, donat les expectatives existents en la societat catalana, no és fàcil imaginar quin podria ser un pacte que el president pogués presentar als catalans sense perdre la cara. No he trobat encara ningú que m’ho expliqui. Hi ha qui parla d’una devolució de competències de l’Estat de les autonomies, amb l’excepció de Catalunya i el País Basc, però sembla impossible que la resta d’Espanya ho acceptés. Si al final s’imposés la via del arranjament, Artur Mas seria la primera víctima del procés, i hauria de anar-se’n a casa.
La hipòtesi de la política escombraries és la més probable, sobretot tenint en compte la naturalesa de qui presideix el Govern d’Espanya. L’estratègia seria dir que no a qualsevol proposta catalana i deixar que la situació es podreixi amb l’objectiu que la pressió independentista es desinfli per fatiga, però bé podria tenir l’efecte contrari. Em temo que aquest és el guió que ens espera a partir de dilluns: una llarga i esgotadora fase de propostes i rebutjos, d’humiliacions i indignacions, i de deteriorament generalitzat, amb final imprevisible: la gran frustració o la ruptura unilateral, després d’un enorme desgast per a tots.
