Fatalitat o oportunitat? L’esquerra ha guanyat els plens poders quan França està sumida de nou en la crisi i mentre que l’Unedic ha anunciat que “el nombre de desocupats augmentarà en 400.000 d’aquí a la fi de 2013” si el creixement és bo… Però el més probable és que el creixement no sigui l’esperat: als EUA, el deute total supera el 360% del PIB i, a la Xina, ha esclatat la bombolla immobiliària: les vendes d’habitatges han baixat un 25% el primer trimestre. “La pròxima crisi pot ser pitjor que la del 1930”, va dir el governador del Banc d’Anglaterra.
Sense un canvi radical en les nostres polítiques, l’atur i la precarietat laboral explotaran. El 2014, l’extrema dreta guanyarà les eleccions municipals i pretendrà encarnar l’alternativa. Com evitar aquest fosc panorama? Com superar la crisi? Inspirat-se amb el que va fer Franklin Roosevelt el 1933.
Quan Roosevelt va ser elegit, els Estats Units estaven afectats, però van canviar
el joc amb una velocitat sorprenent. L’activitat legislativa va ser prodigiosa: en tres mesos, Roosevelt va adoptar més reformes que Herbert Hoover en quatre anys. El seu objectiu no era en absolut “tranquil·litzar els mercats financers”, sinó domesticar. I ho va aconseguir!
Les dècades de prosperitat sense deute
Cert, no tot va tenir èxit, però va donar confiança a la seva gent i les normes socials i els canvis fiscals introduïts el 1933 i novament el 1944 (tenint en compte els errors de 1933) van oferir dècades de prosperitat sense deute: fins a l’arribada de Ronald Reagan el 1981, l’economia dels EUA va operar sense la necessitat de deute privat ni de deute públic.
Ha estat després de l’arribada dels neoliberals que les nostres economies han necessitat cada vegada més deute: en trenta anys, els assalariats han passat d’un 67% a un 57% del PIB per a tots els països de l’OCDE, el que ha comportat augmentar tant el deute públic (perquè l’impost sobre els salaris i el consum són la primera font de recursos dels Estats) com el deute privat pel fet que milions de treballadors s’endeutaven per mantenir el seu nivell de vida. Des de l’any 2007, en lloc d’abordar les causes de la crisi (l’atur massiu que desestabilitza els assalariats), els nostres líders han continuat la cursa endavant. La crisi financera no deixa de rebotar i Paul Krugman, mostra com l’austeritat podria sumir Europa en una “espiral de mort”.
Un nou Bretton Woods
En aquest context, l’esquerra és absolutament necessària per trencar amb la autosuggestió (“el creixement tornarà aviat”) i actuar amb força per redreçar tot el que trenta anys de neoliberalisme han posat del revés. Estem en una situació comparable a la dels Estats Units del 1933: només una acció molt determinada, un nou New Deal, pot redreçar França i Europa. Dos estratègies són possibles per al president de la República: si ell pensa que el creixement tornarà el 2013, com afirma el projecte del PS, i només cal una bona gestió en espera de la recuperació.
Al contrari, si creu que hi ha un temps limitat abans d’un possible col·lapse i s’ha de “fer de Roosevelt” organitzar un nou Bretton Woods a finals de 2012 (just després de les eleccions dels EUA), i acabar amb els increïbles privilegis dels bancs privats en el finançament del deute públic, creant un impost europeu sobre els dividends, abordar frontalment la lluita contra els paradisos fiscals i actuant amb fermesa contra l’atur i la inseguretat en l’ocupació, en particular, mitjançant la negociació d’un nou repartiment dels guanys de productivitat aconseguits en aquests trenta anys. Quin és el paper històric de l’esquerra europea? Bregar amb el col·lapse del model neoliberal, fins a morir entre la runa, o aconseguir el naixement d’una nova societat abans que la crisi, com en la dècada de 1930, doni lloc a la barbàrie?
Per pressionar els nostres líders a ser valents, hem creat el col·lectiu Roosevelt 2012: amb Stephane Hessel, Edgar Morin, Susan George, Michel Rocard, Dominique Meda, Lilian Thuram, Bruno Gaccio, Roland Gori, la Fundació Abbé Pierre, Gaël Giraud, la Fundació Danielle Mitterrand, la Generació precària i molts d’altres. El nostre objectiu és simple: explicar la gravetat de la crisi i avançar 15 solucions que el nou president hauria de posar en pràctica sense tardar, com Roosevelt el 1933. Més de 65.000 persones ja s’han unit al nostre col·lectiu. S’estan creant grups de Roosevelt 2012 a Brussel·les, Itàlia i Espanya.
Si comparteixes el nostre desig de provocar una explosió, uneix-te a nosaltres signant les 15 propostes de reforma a roosevelt2012.fr.
Un comentari