El vent no bufa a favor d’Artur Mas. L’última enquesta del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat, el CIS català) confirma la tendència apuntada per un sondeig anterior d’El Periódico de Catalunya: si avui se celebressin eleccions catalanes, CiU seria superada per Esquerra Republicana. Encara l’ala més radical de CDC diu que això té escassa importància perquè el rellevant és que el vot independentista (el de CiU més ERC i les CUP) no baixa, la segona enquesta negativa (CiU perdria altres 10 diputats després dels 12 de les eleccions de novembre) no pot sinó deprimir els ànims de la coalició nacionalista que fins ara només una vegada, el 1999, va perdre l’estatus de primer partit català (va ser superat en vots, encara que no en diputats, pel PSC de Pasqual Maragall).
CiU no es beneficia de l’aposta independentista. Si els que tenen patent de moderats (CiU) beneeixen les tesis radicals i independentistes d’ERC, molts electors emigren als republicans mentre que els més moderats es refugien en la categoria dels que no han decidit el seu vot. A més, CDC s’enfronta a seriosos problemes judicials. A la dimissió d’Oriol Pujol, imputat pel cas ITV, se suma ara l’afirmació del fiscal Sánchez-Ulled (cas Palau) que hi havia un “pacte criminal” entre Fèlix Millet, Ferrovial i CDC per finançar el partit nacionalista amb comissions de obra pública. El Palau ingressava negociats donatius culturals que acabaven a CDC. Encara no hi ha data per a l’obertura del judici oral (en la causa no hi ha imputat cap dirigent rellevant), però Artur Mas ha estat forçat per tots els grups parlamentaris (inclòs ERC) a comparèixer al Parlament. És clar que, amb l’ajuda d’ERC, ha escollit la data més còmoda possible, el 31 de juliol.
Però són, sobretot, les males enquestes i l’aposta independentista les que obren el cisma entre els dos socis. Mentre CDC porta anys en una deriva sobiranista que s’ha transformat en independentisme militant després de la manifestació de l’11 de setembre i les fallides eleccions (Mas volia la majoria absoluta i es va allunyar d’ella en perdre 12 diputats), Unió és molt més cauta. Subscriu el dret a decidir, però insisteix a no voler -a través d’una fórmula confederal- trencar amb Espanya. I Duran Lleida repeteix insistentment que una Catalunya independent dins de la Unió Europea seria una mica difícil d’aconseguir. És clar que els democristians preferirien una pausa en la deriva sobiranista, prioritzar la sortida de la crisi i obrir una negociació realista amb els dos partits espanyols. Però Mas i una gran part de CDC no volen fer marxa enrere en la consulta. Ideologies al marge, perquè per seguir governant necessiten una majoria que completa ERC. Però és precària. Primer, no està clar que ERC voti el pressupost. Segon, sense els 12 diputats d’Unió, la majoria s’esfuma.
La ruptura entre CDC i Unió seria dolenta per tots dos partits i no és previsible… però pot ser inevitable si Mas opta per un referèndum il·legal o per unes eleccions anticipades plebiscitàries en què CiU i ERC portarien -coalitzades o no- la declaració unilateral d’independència en el programa. De moment, ja hi ha un sector d’Unió que vol marcar més distàncies amb CDC. Com? Mitjançant la renúncia de Duran Lleida a seguir sent secretari general de la coalició CiU.
Tres absències claus
A més, cada dia es constata que mentre l’exigència d’una major autonomia i d’un sistema de finançament diferent (Pere Navarro va posar el dit a la nafra en assenyalar la quota basca) tenen un consens amplíssim en la societat catalana, la demanda independentista -encara ha crescut en els dos últims anys- segueix causant moltes divisions. Avui es constitueix l’anomenat Pacte Nacional per al Dret a Decidir (PNDD), que tenia un paper clau en l’estratègia independentista. Però en la seva constitució hi haurà tres absències clau. La primera és la del PSC, que avala el dret a decidir com a dret democràtic però que exigeix a la Generalitat neutralitat i que, per això, va exigir la dissolució prèvia del Consell Assessor de la Transició Nacional. Creu que aquest organisme prefigura ja el resultat que es pretén del referèndum. I el PSC, tot i que ha quedat escaldat després de la sentència de l’Estatut (va ser l’aposta de Maragall i de Montilla) i el fracàs de Zapatero davant la crisi, va ser encara en les eleccions de fa set mesos el segon partit català en vots i té la majoria de les alcaldies de la zona industrial del cinturó barceloní (l’Hospitalet, Cornellà, Terrassa, Sabadell, Granollers…), on viu gran part de la població immigrada en els 50 i els 60. I sense el PSC, el PNDD queda lluny de la centralitat sociològica catalana.
La segona absència -tant o més important- és la del Foment (Foment del Treball Nacional), la patronal catalana, el president, Joaquim Gay de Montellà, es va mostrar en el passat pròxim a Mas en demanar un pacte fiscal especial per a Catalunya (en la línia del concert basc). I la tercera és la del Cercle d’Economia, l’acreditada plataforma plural que reuneix des de fa cinquanta anys a empresaris, economistes i professionals europeistes (el seu fundador va ser Carles Ferrer,després president de la CEOE, i en seva junta directiva van estar els exministres socialistes Narcís Serra i Ernest Lluch). Foment va declinar la invitació mentre que el Cercle d’Economia va ser directament ignorat. Per irrecuperable? I a això cal afegir la res secreta preocupació amb què els dos bancs catalans (Caixa Bank i el Sabadell, amb gran part de la seva activitat a la resta d’Espanya) observen l’aposta independentista.
Però la classe política espanyola -i especialment Rajoy- tampoc té motius de satisfacció. Malgrat els problemes d’Artur Mas, els partits no independentistes -PP i PSC- estan estancats, o a la baixa, i el que creix- Ciutadans- ho fa com a partit de protesta i sembla que ara bàsicament a costa del PP. L’immobilisme de Madrid no ajuda a curar la desafecció produïda per la sentència del Constitucional. Més encara quan la passivitat s’acompanya moltes vegades d’iniciatives com la llei d’educació del cèlebre ministre Wert, o la reforma de les administracions públiques que abandera la vicepresidenta, que la majoria de l’electorat català veu com intents de laminar el règim autonòmic de la Constitució el 78.
