Ho ha de ser per moltes raons. Perquè el 2010 ha deixat Europa molt avall, perquè comencen a aparèixer signes de millora, perquè se suposa que aprenem dels errors del passat i… perquè ja toca, ja és hora que escampi.
Hem travessat l’”annus horribilis” de l’euro al qual, després d’una dècada si no prodigiosa, almenys d’èxit, li han esclatat a la cara els seus fins ara dissimulats pecats originals que l’han portat a tocar l’abisme. I no ens enganyem, encara és en zona de perill. Amenaçats pel risc de trencament de la moneda única, s’han adoptat mesures d’urgència espectaculars, com el fons de rescat de 750.000 milions d’euros, i s’ha transferit sobirania a Brussel·les a marxes forçades, reforçant el govern econòmic de l’euro molt més del que el més optimista podia imaginar un any enrere.
Mesures indispensables, però, probablement, no suficients. La batalla per salvar l’euro, em temo, no s’ha acabat. Les falles d’origen de la moneda única (la quadratura del cercle de conjugar una política monetària amb 16 d’econòmiques), la desregularització que ha convertit el món financer en una selva on impera la llei del més fort, les postures divergents dels dirigents europeus, uns líders dèbils, i una Alemanya on s’imposa l’interès egoista a curt termini ens han portat a un panorama més que gris.
Gris perquè els representats de l’interès públic, els polítics, perden per golejada davant els que només representen els seus interessos particulars, els agents que actuen a borsa.
Fosc perquè els responsables en primera instància de la crisi, els especuladors financers, no només no paguen pels seus pecats, sinó que ja tornen a aixecar la veu com els amos del nou món. (Com queda de desfasada aquella frase de Sarkozy sobre refundar el capitalisme!).
És preocupant la forma com s’imposen les teories neoliberals enfocades a desmuntar l’estat del benestar i dissenyar una societat més competitiva, però també més salvatge, on s’estengui el campi qui pugui. Fa pocs dies, en una tertúlia vaig escoltar com es defensava la supressió dels impostos directes, en nom de la simplificació i l’eficàcia. Em va semblar tot un símptoma dels temps que corren. Un fenomen facilitat per l’enfonsament de la socialdemocràcia europea que, després de perdre el lideratge de les idees, també està perdent el poder.
Mentrestant, el desassossec dels ciutadans porta la dreta clàssica a tirar de populisme i intentar pescar els caladors tradicionals de l’extrema dreta. Pràctica que anima Sarkozy a llançar operacions contra els gitanos, i al govern holandès a dependre del suport, i les condicions, de l’antiislàmic Geert Wilders, per posar només dos exemples.
Un panorama que la Unió Europea afronta amb eines noves, però no tan eficaces com ens prometíem. Portem un any de tractat de Lisboa, norma de gestació accidentada i primer any de vida complicat, que de moment no ha respost a les expectatives de simplificació del funcionament de les institucions i d’augment de la representativitat exterior.
Tampoc no hi han ajudat les persones. S’han confirmat els auguris pessimistes que van acompanyar els dos primers nomenaments de la nova Unió Europea. El perfil baix, i al·lèrgic als mitjans de comunicació, d’Herman van Rompuy el converteix en un gestor que no omple el títol de president del Consell Europeu. I la britànica Catherine Ashton intenta esdevenir una funcionària aplicada, bolcada a organitzar el funcionament intern, que s’oblida del món de fora, aquell en el qual se suposa que ella és la veu d’Europa.
Malgrat tots aquests arguments, defenso el títol inicial. Anirem a millor. Hi ha indicatius econòmics positius; sobren proves que en moments de crisi és quan Europa gosa fer salts endavant i quan intuïm la sortida del túnel, segur que recuperem forces noves.
Perquè hem après que podem capgirar l’aforisme de l’home que ensopega dues vegades canviant la pedra de lloc, i perquè, com li he escoltat a Iñaki Gabilondo en el seu comiat de CNN+, coses també del mercantilisme rampant, desanimar-se és el més fàcil, però fins i tot si ens desanimem, el que no poden fer mai és rendir-nos.
