A Europa s’està lliurant una guerra entre governs electes i agències de qualificació que no han estat elegides amb un únic perdedor que és la mateixa Europa. Els governs intenten governar, però les agències manen. Els electors ho saben i per això en certs països s’oposen a les transferències fiscals a altres països.
Tanmateix, alguns d’aquests països, incloent-hi Alemanya, es beneficien d’un euro més competitiu del que els hauria correspost si l’Eurozona s’hagués limitat a un reduït nucli de països centrals. I si els països més exposats al deute suspenen pagaments, això farà malbé als bancs i fons de pensions també a Europa central, no només en la perifèria. Ningú està lliure de riscos.
La resposta no és menys Europa, sinó més. Coincidim amb Jean-Claude Juncker i Giulio Tremonti en que la conversió d’una part del deute públic dels països en bons de la Unió Europea serviria per estabilitzar la situació. La decisió d’una conversió d’aquest tipus no necessàriament ha de ser unànime. Pot ser una forma més de cooperació reforçada com ho va ser al seu dia la creació de l’euro. Aquells governs que vulguin mantenir els seus propis bons, com podria ser el cas d’Alemanya, podrien fer-ho igualment.
Coincidim també amb Juncker i Tremonti que les emissions de bons europeus es podrien comercialitzar globalment i atreure així l’estalvi dels fons sobirans i de les economies emergents els governs estan demanant un sistema global de divises més plural i diversificat. D’aquesta manera es produirien ingressos financers de l’exterior a la UE en lloc de transferències fiscals dins la Unió.
Però la nostra opinió és que la conversió d’una part del deute públic nacional en bons de la UE no s’ha de fer necessàriament a través del mercat. Podria quedar en mans de la mateixa Unió. Com que aquest deute no estaria exposat al mercat, es situaria fora de l’abast de les agències de qualificació. El tipus d’interès el fixarien els ministres de Finances de l’Eurogrup sobre la base de la sostenibilitat. D’aquesta manera, es podria eludir l’especulació i serien els governs els que governessin, en comptes de les agències.
Proposem també que cal aprendre del new deal nord-americà dels anys 30 que va inspirar les propostes fetes el 1993 per Jacques Delors d’acompanyar la moneda comuna amb l’emissió de bons europeus comuns. L’Administració Roosevelt no va necessitar que els bons federals fossin ni finançats ni garantits per Califòrnia o Delaware ni cap altre estat. Tampoc no va necessitar transferències fiscals de cap d’ells ni va comprar el seu deute. De la mateixa manera, la UE pot emetre el seu propi deute en aquests moments.
Els bons dels Estats Units es financen a partir d’una política fiscal comuna. Europa no en té cap, però els estats membres el deute nacional dels quals sigui parcialment convertit en eurobons poden atendre els pagaments a partir dels seus propis ingressos fiscals sense necessitar transferències d’altres.
Europa té a més una altra avantatge que fins ara no s’ha tingut en compte. La majoria dels seus membres estan fortament endeutats després d’haver acudit en rescat dels bancs. Però la UE, per si mateixa, té un deute pràcticament nul. Fins i tot després dels ajuts a certs països a partir del maig passat, el deute de la UE és inferior a l’1% del seu PIB.
Això representa menys de la dècima part del nivell del que va partir Estats Units quan va emetre els bons amb els que es va finançar el new deal i l’èxit del qual va proporcionar prou confiança per llançar el Pla Marshall. Aquest va servir perquè Europa es recuperés després de la Segona Guerra Mundial i Alemanya va ser-ne la beneficiària clau.
Ni tan sols no es necessita crear una nova institució per a l’emissió dels bons. El Fons Europeu d’Estabilitat Financera (FEEF) pot ser perfectament el tenidor d’un bo protegit dels mercats de la manera exposada. Les emissions netes de bons per al creixement poden anar a càrrec del propi FEEF o del Banc Europeu d’Inversions (BEI). Els pagaments es poden atendre a partir dels retorns generats per projectes cofinançats com passa amb les emissions del BEI.
El BCE és el guardià de l’estabilitat dels preus però el grup del BEI pot ser l’encarregat del creixement. El finançament a projectes per part del BEI actualment duplica el del Banc Mundial. Fa cinquanta anys que emet els seus propis bons sense necessitat ni de garanties nacionals ni de transferències fiscals. Cap dels països grans de l’Eurozona no computa els seus crèdits dins del seu deute públic.
L’emissió de bons no és el mateix que la impressió de diners. No és monetitzar el deute. Les emissions netes de bons suposarien entrades netes de finançament per a la recuperació europea, en lloc de l’austeritat. Instem l’Ecofin i el Consell Europeu que reconeguin aquesta opció tant per protegir l’Eurozona com per guanyar en cohesió econòmica i social a través d’un new deal per a Europa.
___
Amb el suport i la signatura de Michel Rocard, Jan Pronk, Jacek Saryusz-Wolski, Jorge Sampaio, Mario Soares, Guy Verhofstadt i Stuart Holland
La Vanguardia
