L’economista i premi Nobel de la Pau Muhammad Yunus afirma que els nens de les properes generacions aniran a veure la pobresa als museus. Crec que ningú pot qüestionar aquest desig del conegut com a banquer dels pobres, però les persones que tenim responsabilitats públiques no hem de quedar-nos amb el desig, la ciutadania ens exigeix que actuem.
La responsabilitat ens obliga a actuar. Aquesta setmana el Síndic de Greuges ens traslladava en la seva intervenció al Parlament el que estic segur que la majoria de la societat ens reclama. Rafael Ribó deia textualment: «Demano al Govern i a l’oposició que busquin molts més acords i molta més unitat per canviar polítiques a fons en tots aquests camps, perquè afecten la democràcia». El síndic Ribó es referia a la crisi social, econòmica, financera, pressupostària, «però també democràtica» -afegia l’ombudsman-, a la qual la societat catalana i espanyola ha de fer front.
Paradoxalment, l’informe del Síndic es presentava davant el ple just després que CiU i ERC sumessin els seus vots per impedir que el Parlament manés al Govern que celebri una cimera contra la crisi. Cimera a la qual tots els partits polítics i els interlocutors socials haurien d’establir una agenda amb les prioritats que ha d’assumir el Govern per afrontar els problemes urgents que pateixen els catalans i les catalanes.
El descens dels ingressos i les consegüents dificultats de tresoreria de totes les administracions són evidents, però no poden ser una excusa per retallar drets. Al marge de l’anàlisi de les causes i de les reformes que es necessiten per no només superar l’actual crisi sinó evitar que es repeteixi una altra similar, el Govern ha de garantir els drets de la ciutadania, drets que s’han aconseguit gràcies a la lluita de generacions i generacions d’homes i dones que s’esforçaven per deixar-nos una societat millor.
Cal fer compatible -perquè ho és- la defensa del dret a decidir amb la defensa dels drets que han permès construir una societat més justa des de mitjan segle XX fins avui. La proposta socialista de celebrar una cimera contra la crisi es planteja perquè, tal com deia el Síndic, la ciutadania ens vol a tots units per evitar la injustícia. Lamentablement, segles després tots els governants hem de fer nostra la lliçó que la mare del rei bíblic Lemuel li donava: «Defensa la causa de pobres i necessitats».
Fa uns mesos el president de la Generalitat ja va ajornar la cimera contra la crisi que els socialistes havíem plantejat en campanya electoral. No hi havia convidat a aquesta cimera als interlocutors socials, ni havia elaborat un ordre del dia amb les prioritats a què tots els partits i actors socials de Catalunya havíem de sumar esforços. Aquesta setmana, CiU i ERC s’han tornat a oposar-s’hi.
En el seu moment vaig plantejar que podien ser tres els elements centrals de la cimera que s’hauria d’haver celebrat al març: garantir les beques menjador, garantir el pagament a les entitats del tercer sector -que assumeixen bona part de les polítiques socials- i posar en marxa un pla de xoc contra l’atur que posés l’accent en els aturats joves i en els de llarga durada.
Que la negativa del Govern i el seu soci es produís el dia que l’atur a Catalunya va superar les 900.000 persones fa incomprensible l’actitud de CiU i ERC, i més encara si es suma el fet que la votació va ser just després que el Síndic ens advertís d’alguns dels drames quotidians en el nostre entorn.
Avui segueixen havent-hi nens que l’únic àpat que tenen garantit és el de l’escola, i mentre, com adverteix el Síndic, les beques de menjador desapareixen progressivament, hi ha 10.000 nens i nenes que van caure en la pobresa l’any passat com a conseqüència directa de la retallada de la renda mínima d’inserció.
Avui és urgent que es garanteixi que les entitats del tercer sector rebin els recursos que els permetin dur a terme la seva tasca, que està contribuint com mai a pal·liar els efectes de la crisi.
Avui, quan un de cada quatre catalans en edat de treballar està a l’atur, és indiscutible que cal un pla de xoc que permeti trobar feina als joves i a les persones que fa anys que no el tenen, els aturats de llarga durada. Els governants no tenim instruments perquè es creï ocupació, però sí per estimular l’economia, l’única via perquè les empreses s’animin a contractar.
Entre les coses que Averrois deia que no podien estar massa temps amagades estan la pobresa i l’estupidesa. Si no ens adonem que la primera està present de manera alarmant en la societat catalana, l’únic que quedarà en evidència és l’estupidesa dels que tenim responsabilitats polítiques.
