Fa menys d’un any, amb l’Onze de Setembre del 2012, el sector més vivaç i organitzat del catalanisme va donar un gir: es va proposar trencar amb Espanya per aconseguir un lloc en l’Europa dels estats. Sense la sentència del TC (2010), sense la fortíssima hegemonia a Espanya del model aznarià, sense les reticències, agressions retòriques i dificultats jurídiques amb les que des de l’Espanya de matriu castellana es contempla l’excepció catalana (considerada una insuportable anomalia), potser el nervi del catalanisme no hauria arribat a la conclusió que la ruptura era l’únic camí possible.
Ara bé, els resultats de les eleccions van descobrir que, tal com ja havia passat en els anys setanta, persisteixen a Catalunya molts actors socials i culturals que no participen de les emocions del catalanisme. Un part no menyspreable, encara que minoritària, està obertament en contra: els electors de Ciutadans i PP. Però una altra part és ambigua: ni vol trencar amb Espanya ni s’oposa a moltes demandes del catalanisme. El PSC expressa només parcialment aquests sectors, que s’estenen de manera imprecisa i oscil·lant per tota la societat catalana. Molta d’aquesta gent voldria un nou enfocament espanyol de la qüestió catalana que superés carreró sense sortida de la sentència del TC, però no vol separar-se. Per raons sentimentals, lingüístiques o econòmiques.
La resposta a aquests sectors, per part del sobiranisme o l’independentisme, no pot ser més sorprenent. Negant-se amb tossuderia a prendre consciència dels límits de la seva força rupturista (uns límits que els resultats electorals van posar al nu), el rupturisme s’aproxima als sectors ambigus del catalanisme amb actitud desdenyosa. Els assenyala amb displicència. Els menysprea qualificant de tebis, despistats o quintacolumnistes. En comptes de procurar reconstruir amb ells els espais de confluència històrics (els quals va marcar, fa tants anys, l’Assemblea de Catalunya), els acusen de tenir interessos inconfessables o de “pont aeri” (com si no estiguéssim tots discutint sobre interessos). Amb la polèmica sobre l’estàtua de Colom, per si fos poc, ha tornat, anacrònicament, el menyspreu per l’aportació cultural de la Barcelona olímpica al cabal positiu de la Catalunya present.
Un error de Maragall (de fet, el gran error del tripartit) va ser encastellar-se en el fonamentalisme ideològic. En comptes d’intentar afegir els valors del pujolisme al seu projecte, van intentar un canvi purament d’esquerres. Podien haver construït una nova hegemonia, i no van voler. Ara, l’entorn mediàtic i ideològic de la CiU de Mas i l’ERC de Junqueras comet el mateix error: en lloc d’apropar-se als espais catalanistes que li són estranys, s’allunya d’ells com d’uns empestats. Els empenyen al bàndol oposat. En lloc de sumar, resten. En lloc d’ampliar el terreny de joc, el redueixen. És admirable: creuen que, per aconseguir l’objectiu excepcional que persegueixen, la millor operació és restar.
Tot son punts de vista. Si una cosa no es paga i es queda a deure no es pot sumar, per tant qui no vol ser sumat és que resta, oi ?? El moment actual ha de ser de fermesa i no es pot tirar enrera. La població majoritariament vol l’independència, fins i tot ara després d’unes eleccions vergonyoses per part de l’estat, i del temps de desgast amb tota mena d’atacs. Sabem que no serà fàcil, sabem que hem de guanyar-nos-ho, que patirem, peró si ho volem, ara ja tenim un bon troç de cami fet…