Els ciutadans europeus poden jutjar per si mateixos les conseqüències de la dominació de la dreta ara que està al poder en gairebé tots els Estats membres de la Unió Europea, i al mateix temps està dictant les lleis a Brussel·les. La gestió de la crisi del deute sobirà per part dels conservadors durant els últims dos anys ha resultat ser una saga punyent de mala gestió política i d’incompetència econòmica. Ara, els ciutadans pagaran el preu dels il·lusoris remeis econòmics dels anys 20, imposats pels conservadors que comportaran taxes d’atur similars a les que va patir Europa durant els anys 30. El model que plantegen és la d’una Unió Europea d’austeritat que redueixi el nivell de vida de gairebé tothom, agreugi les desigualtats, soscavi els fonaments de l’estat de benestar -que és la contribució específica d’Europa en el desenvolupament de la humanitat- i poc a poc cedeixi de forma arbitrària el poder de la política a les autoritats no electes, amb l’esperança, vana, de calmar el mercat.
Nosaltres, els sotasignats, membres dels partits socialistes, socialdemòcrates i laboristes, estem convençuts que els ciutadans europeus es mereixen més que les inquietants perspectives que han promès els conservadors al poder i els resultats catastròfics que han aconseguit. No obstant això, el ressorgiment de l’esquerra democràtica a Europa no pot donar-se sense un gran debat que involucri no només als electes dels nostres partits polítics, sinó també a la nostra militància i a tots els ciutadans europeus. Per a això es proposen algunes idees radicals de reforma socialista que podrien constituir la base d’una nova crida als ciutadans europeus.
La història s’ha accelerat en els darrers anys, i els socialistes europeus s’han quedat enrere. Sovint incapaços d’articular la ira pública contra les altes finances, reticents a cooperar amb els companys socialistes que governaven altres Estats membres de la UE, sovint tímids en els fòrums internacionals sobre el comerç o el canvi climàtic, els partits socialistes, socialdemòcrates o laboristes han vist, deixant de banda algunes excepcions, com la seva popularitat queia al nivell més baix en la major part dels països.
Per empitjorar les coses, el descontentament generat per les actuals polítiques de la UE i els seus governs no ha estat explotat políticament per l’esquerra, sinó pels populistes xenòfobs, pels nacionalistes i per l’extrema dreta.
Aquesta crisi hauria de donar a l’esquerra tots els components per condemnar enèrgicament l’incapacitat de la dreta per enfrontar la crisi i oferir a Europa qualsevol solució. Però això, només serà creïble si l’esquerra és capaç d’oferir un conjunt coherent de propostes alternatives per respondre a la crisi.
Per ser creïble, l’esquerra necessita una explicació i una narració clara de la crisi actual, una sèrie de principis simples i d’objectius per a l’acció futura, i un programa que ataqui el cor de la crisi.
El diagnòstic és clar. Les economies europees, com totes les altres, han estat confiscades per la irresponsabilitat quasi criminal del sector financer mundial. No obstant, Europa s’enfrontava ja a una tendència de declivi a llarg termini. Això és en part a causa del profund reajustament de la distribució de la riquesa mundial entre l’Occident i les economies emergents de l’Àsia oriental i sud-oriental. I en aquest mateix procés, permetent que la globalització exacerbés les diferències de riquesa en tots els països. Sense posar en dubte les seves regles de joc, hem deixat que penalitzés a tots els països amb un sistema de benestar alt. En el que se suposava que eren les economies socials de mercat, hem permès que es disminuïssin els nivells de vida, que augmentés la desigualtat, i que creixés, a costa dels salaris, la proporció dels ingressos nacionals corresponents als guanys de les empreses. La pobresa està augmentant de nou. I això que ja estava passant a Europa, ara s’accelera. La veu europea en els fòrums internacionals com el G-20 o les conferències sobre el comerç i el canvi climàtic és sovint tan baixa que es fa inaudible, fruit de les divisions internes i la manca d’una estratègia alternativa clara.
Els principis de l’acció socialista a Europa han de ser simples. L’acció col·lectiva a Europa és simplement indispensable. Creure que podem protegir els nivells de vida i mantenir els serveis públics, tornant al model polític dels estats-nació del segle 18, retornant les competències europees a les capitals nacionals, soscavant les institucions comunitàries, és, ens agradi o no, sotmetre les superpotències, passades i futures a la dictadura del mercat. La resposta de la crisi d’Europa ha estat vacil·lant i insuficient, i les solucions nacionals encara que s’hagin fet rigorosament no tenen cap rellevància en el món globalitzat en què vivim ara.
Una resposta socialista a la crisi ha de ser europea. No es tracta d’apel·lar al mantra de “més Europa”, sinó precisament dotar a Europa dels mitjans necessaris per protegir els interessos i el benestar dels ciutadans europeus. Aquesta resposta ha de ser ferma i ha de permetre que la veu independent d’Europa sigui unida, forta i clara al G-20, a la Ronda de Doha, a les conferències sobre el canvi climàtic i a les Nacions Unides. La Unió Europea té ara la seva veu pròpia en el sistema de les Nacions Unides: ha de tenir el coratge i la voluntat d’usar-la servint als nostres interessos, els nostres valors i les nostres metes, fent causa comuna amb tots els governs i les organitzacions regionals que els comparteixin.
El seu enfocament econòmic ha de ser coherent i basat en tres elements: la responsabilitat compartida, el creixement i la igualtat.
No hi ha res de socialista en el malbaratament dels recursos públics i el creixement del deute. Creiem en la utilitat de la despesa pública, i per això, tenim el deure de garantir-ne un ús eficaç. Els projectes extravagants, l’estil de vida excessiu de certes institucions públiques, la redundància inherent a la multiplicitat de programes nacionals i europeus aprovats sense cap control sobre la seva eficàcia, han de ser reduïts o eliminats. Tot i això, la gestió pressupostària rigorosa ha d’aconseguir-se mitjançant un equilibri entre la moderació de la despesa pública i un sistema tributari equitatiu, basat en el principi de la “capacitat contributiva”, fent que el sector privat pagui la seva part de la càrrega, amb una lluita total contra l’evasió i el frau fiscal tan estès a tota la UE, amb l’abandonament de les retallades d’impostos als rics, la perforació de les bonificacions extraordinàries del sector financer per determinats impostos punitius, i la lluita enèrgica contra els paradisos fiscals.
El rigor sense creixement condemnarà als europeus a una dècada perduda de declivi i de recessió. El creixement requereix una acció nacional i europea per ser el motor pressupostari de la UE i dels seus instruments financers.
L’esquerra, quan era al poder a nivell europeu, va permetre avançar en la lluita contra moltes formes de discriminació. La defensa i l’extensió de la igualtat – com l’eradicació de tota forma de discriminació en tota la UE – han d’estar al centre d’un programa socialista europeu. El concepte de la igualtat econòmica pràcticament ha desaparegut del vocabulari socialista en les últimes dècades, encara que és central en la noció de la justícia social. Ara és essencial per al renaixement d’Europa. Si els ciutadans creuen que la càrrega de la crisi pesa sobre ells injustament, si el seu salari real s’ensorra i els nivells de pobresa arriben a nivells rècord no vistos des dels anys 80, si la protecció social i el finançament de les polítiques públiques els ataca, i al mateix temps, els escàndols de les bonificacions es multipliquen, els salaris més alts pugen i els més rics segueixen estenent de forma descarada les seves despeses extravagants, qualsevol esforç col·lectiu per fer front a la nostra decadència econòmica serà minvat. L’eficiència econòmica es posarà en perill, i la fe en la democràcia es reduirà.
Sobre la base d’aquest enfocament comú i de la reafirmació de les nostres conviccions socialistes tradicionals, l’esquerra ha de desenvolupar una plataforma comuna per al futur. Aquesta haurà d’incloure els deu components següents:
1) Una política econòmica de la Unió que situï els objectius econòmics i socials consagrats en el Tractat (creixement, plena ocupació, inclusió social) al cor dels processos de decisió política, amb tanta força i potència organitzativa com les que s’han dedicat a l’objectiu de la disciplina pressupostària; com a complement, caldrà una actualització urgent dels objectius socials de la Unió per intensificar la lluita contra la pobresa i l’enfortiment del diàleg social i per a això, hauran de ser inclosos en el Tractat un conjunt de drets fonamentals i d’objectius socials amb els mateixos instruments per al seu seguiment i aplicació que els que existeixen per garantir les llibertats econòmiques;
2) La viabilitat de la moneda única; el mandat del BCE ha d’evolucionar mitjançant el reconeixement del seu dret a comprar bons dels governs quan la moneda sigui atacada, amb una responsabilitat efectivament compartida per la governança econòmica; si el BCE no està autoritzat a actuar per salvar els diners que se suposa que ha d’administrar, per a què serveix?;
3) Una reforma pressupostària; l’augment del pressupost de la UE hauria de dedicar-se fonamentalment a la promoció de les tecnologies innovadores, a finançar la inversió social, les infraestructures i el desenvolupament sostenible; el pressupost s’haurà de gestionar conjuntament amb el Banc Europeu d’Inversions;
4) Una reforma dels ingressos; els recursos propis de la UE s’hauran de complementar amb impostos sobre l’energia; els Estats membres haurien de tenir més marge de maniobra per poder reduir l’IVA per estimular el consum intern i eliminar així els impostos regressius;
5) Un impost sobre les transaccions financeres que incentivi l’ocupació per a les PIMES en la indústria i els serveis, que promogui la recerca i el desenvolupament; i que financi els objectius globals comuns, com la lluita contra el canvi climàtic i l’ajuda al desenvolupament;
6) Les inversions europees sostingudes pels Project Bonds emesos per la Unió, i garantides pel BCE, centrades en la consecució del gran potencial de la nova economia verda; l’acceleració de nous projectes d’infraestructures amb regles mes flexibles de programació per crear llocs de treball més ràpidament, i reduir la dependència excessiva dels combustibles fòssils i l’energia nuclear, en conjunció amb el llançament d’una Comunitat de l’Energia que inclogui una clàusula de suport mutu que garanteixi el subministrament d’energia en cas d’amenaces procedent de tercers països;
7) Una base més justa pel comerç internacional; els negociadors de la UE han d’obtenir un nou mandat per lluitar contra el dúmping social i mediambiental; s’han d’aplicar els impostos a les importacions procedents de tercers països que no compleixin les normes mediambientals de la UE;
8) Un major suport als nostres països veïns, per fer front a la desigualtat inacceptable i insuportable entre la UE i els seus veïns de l’est i el sud, donant lloc a veritables concessions en matèria de comerç i mobilitat i al reconeixement d’aquells que van lluitar tan valentament per la llibertat democràtica en el món àrab. Europa no ha de tornar a fer els ulls grossos davant les dictadures o els nepotismes autoritaris, en nom d’una realpolitik mal entesa;
9) Una presència més ferma i unida en l’escenari internacional, aprofitant la nostra capacitat col·lectiva política i econòmica per promoure els nostres valors i interessos més enllà de les nostres fronteres, i prenent part en la resolució del conflicte a l’Orient Mitjà;
10) L’enfortiment de la democràcia europea; independentment de quines siguin les noves regles de governança econòmica, ha de prevaldre la responsabilitat parlamentària; els Estats membres han respectar plenament el Tractat nomenant el president de la Comissió en funció dels resultats de les eleccions europees; els membres de la Comissió hauran de ser responsables davant el Parlament, qui no només haurà de confirmar-los en el seu càrrec, sinó que també tindrà la facultat de revocar-los; els partits socialistes hauran d’implicar als seus militants i simpatitzants en tots els aspectes de la política europea, en el seu programa, en l’elecció de candidats per als càrrecs més importants de la UE; caldrà posar en marxa una acció europea per enfortir la llibertat de premsa començant pel desmantellament dels monopolis i la limitació de la propietat dels mitjans nacionals per ciutadans d’Estats tercers.
La viabilitat a llarg termini de la integració europea està en joc. Això és molt més que el suport a la moneda única. Només un nou enfocament dels socialistes, que reafirmi enèrgicament els nostres valors i que tingui el coratge de proposar solucions europees pot infondre l’energia suficient perquè el projecte europeu mantingui el que hauria de ser el seu segell – la solidaritat, l’eficiència econòmica i la vitalitat democràtica.
Primers signataris: Panagiotis Beglitis, diputat (PASOK, Grècia);
Josep Borrell, president de l’Institut Universitari Europeu, expresident del Parlament Europeu (PSC / PSOE, Espanya);
Víctor Bostinaru, diputat al Parlament Europeu (PDSR, Romania);
Udo Bullmann MEP (SPD, Alemanya);
Sergio Cofferati, diputat al Parlament Europeu (PD, Itàlia);
Veronique de Keyser, diputada al Parlament Europeu (PS, Bèlgica);
Proinsias de Rossa, exministre d’Afers Socials (Treball, Irlanda);
Harlem Désir, diputat, secretari nacional del Partit Socialista (PS, França);
Leonardo Domenici, diputat al Parlament Europeu (PD, Itàlia);
Glyn Ford, ex diputat al Parlament Europeu (Partit Laborista, Regne Unit);
Evelyne Gebhardt, diputada al Parlament Europeu (SPD, Alemanya );
Ana Gomes, eurodiputada (Partit Socialista, Portugal);
Enrique Guerrero Salom, diputat al Parlament Europeu (PSOE, Espanya);
Elisabeth Guigou, diputada, (PS, França);
Zita Gurmai, eurodiputada, presidenta del PSE Women (MSZP i Hongria);
Jo Leinen, eurodiputat (SPD, Alemanya);
David Martin, diputat al Parlament Europeu (Partit Laborista, Regne Unit);
John Monks, diputat a la Cambra dels Lords, ex secretari general de la CES (Confederació del Treball, Regne Unit);
Marianne Mikko, Membre del Parlament d’Estònia (SDE, Estònia);
Leire Pajín Iraola, diputada al Congrés espanyol (PSOE, Espanya);
Gianni Pittella, Vicepresident del Parlament Europeu (PD, Itàlia);
Sir Julian Priestley, ex secretari general del Parlament Europeu (Partit Laborista, Regne Unit);
Libor Rouček, diputat al Parlament Europeu (CSSD, República Txeca);
Hannes Swoboda, eurodiputat, president del Grup S&D al Parlament Europeu (SPÖ, Àustria);
Kathleen Van Brempt diputada al Parlament Europeu (SPA , Bèlgica);
Kristian Vigenin, diputat al Parlament Europeu (BSP, Bulgària);
Henri Weber, diputat al Parlament Europeu (PS, França).
2 Comments