Un acte excepcional de reconeixement de la figura d’Andreu Nin tindrà lloc aquest dilluns al Parlament de Catalunya. Molts ens fregarem els ulls o ens pessigarem per estar segurs que no és un somni. També hi haurà qui s’empassarà saliva en recordar una vegada més l’assassinat d’aquest dirigent històric del moviment obrer internacional i les calúmnies que es van llançar contra ell i els seus companys de partit, el POUM.
Una dona tenaç, Maria Teresa Carbonell, prendrà la paraula després de la presidenta de la cambra per assenyalar la necessitat de reparar una tremenda injustícia històrica. Ho farà, segurament, amb referències a l’experiència, a les grans esperances revolucionàries i a les derrotes, a la barbàrie burocràtica estalinista ia la repressió que van patir els seus, però també a la necessitat de prendre consciència sobre els que són avui dia les principals víctimes de la crisi d’un sistema en descomposició.
L’acte del Parlament, per a ella, és important en la mesura que serveix per “reflexionar sobre el que van significar el POUM i altres organitzacions revolucionàries, que van ser capaços de resistir la pressions de l’aparell stalinista”.
Té 87 anys. Ningú pot representar millor que ella als que han batallat durant dècades per mantenir viu el llegat d’Andreu Nin i han assumit la responsabilitat de recuperar per a la societat la memòria d’un revolucionari català, intel·lectual i activista, comunista, profundament demòcrata i inequívoc defensor del dret dels pobles a decidir el seu futur.
Maria Teresa Carbonell diu d’ell que va ser “un revolucionari marxista de veritat, una persona creativa, entusiasta i honesta”. Recorda que va viure durant 10 anys a l’URSS i que “va saber comprendre, a la vista del que succeïa, la degeneració de aquell règim polític”.
Ella presideix la Fundació Andreu Nin, una entitat cultural singularment activa i pluralista, un punt de trobada i reflexió per a gents d’esquerres de sensibilitat política diversa, però que comparteixen la necessitat d’acabar amb el capitalisme i construir una societat més justa sobre les seves ruïnes.
És una entitat modesta, però la seva influència creix. Manté una activitat constant, organitza regularment conferències i col · loquis, presentacions de llibres, projeccions, jornades de debat al voltant de personalitats de la cultura, l’art i el pensament revolucionari. “Jo serveixo com a punt d’equilibri”, diu.
Assenyala que “és una fundació, no un partit”, que tracta de conservar i difondre la memòria del POUM com a referent i que “reuneix gent de diferents organitzacions amb les mateixes idees”. Insisteix que “haurien d’estar juntes i fer un treball en comú”.
Maria Teresa Carbonell forma part del grup de dones doblement oblidades, tal com fossin reconegudes les dones del POUM en un documental de Jordi Gordon, difós en una exposició itinerant sobre aquest partit i projectat en diferents ciutats i pobles. Dones que, llevat d’excepcions com la capitana de l’exèrcit republicà, Mika Etchebéhère, o Teresa Rebull, que en els 60 va ser pionera de la “Nova Cançó”, van treballar sovint en un segon pla, però que van estar presents en totes les batalles i van ser víctimes d’una doble o triple repressió, per la seva condició de militants feministes, antifeixistes i antistalinistes.
Recorda a dones com la seva mare, Lluïsa Carbonell, o Maria Teresa García Banús, Pilar Santiago, Olivia Castellví, Olga Tareeva, Lluïsa Ariño, Katia Landau… que van donar vida al secretariat femení del POUM, una organització pensada per “arribar a les dones de la classe obrera, gairebé sempre desentendidas de la política, perquè pensaven que era cosa d’homes”. En editar la revista Emancipació, es dirigien per igual a “mestresses de casa, empleades o agricultores”, per les qui organitzaven cursos de lectura, idiomes, infermeria , sexualitat…
Va ser la companya de Wilebaldo Solano, històric dirigent del POUM, mort fa tres anys. Explica que el va conèixer de nena a casa de Barcelona, quan la seva família li va donar refugi per posar fora de perill de li persecució estalinista. Va ser en 1937, després dels fets de maig. El 16 de juny d’aquell any, precisament, va ser el dia en què Wilebaldo va veure Andreu Nin per última vegada, poc abans de ser segrestat per policies espanyols al servei del KGB, a les Rambles de Barcelona, davant del Palau de la Virreina.
La vida del POUM es va complicar molt més a partir de llavors. Primer la il·legalització, la persecució, les detencions… després la derrota, els afusellaments, l’exili, els camps de concentració… Abans que acabés la guerra la major part dels seus dirigents estaven empresonats. Els que havien aconseguit escapar a la repressió estalinista van passar a la lluita clandestina sota el franquisme sense haver sortit de la clandestinitat republicana.
El POUM va desaparèixer com a partit en els anys 70. Wilebaldo Solano, Maria Teresa Carbonell i molts altres companys de la Fundació Andreu Nin van treballar i treballen incansablement amb mitjans escassos per mantenir viu el seu llegat. A ells es deu sobretot que aquest dilluns al Parlament de Catalunya doni acollida a un acte sobre la trajectòria política d’Andreu Nin i sobre la seva vida, dedicada al servei de l’emancipació social i nacional. Però aquest esdeveniment té a més una connotació esperançadora. Alguna cosa ha canviat i canvia en la situació política que fa possible que partits amb representació parlamentària, com ERC, ICV-EUiA, PSC i la CUP, amb trajectòries i història molt diversa, hagin decidit fer possible i participar en un acte d’homenatge a qui va ser secretari general de la CNT, dirigent de la Internacional Comunista i secretari del POUM.
