Pau Luque Sánchez: ‘MES és Menys’
En una entrevista a Catalunya Ràdio, Antoni Castells va adduir les següents raons i reflexionespara donar compte de la gènesi de MES (més esquerra), l’escissió del PSC. 1. La consulta. Segons Castells, els ciutadans de Catalunya tenen dret a ser consultats sobre quin tipus de relacions volen establir amb l’Estat. 2. Negociació amb l’Estat. Tant la consulta com una eventual independència han de ser el fruit d’algun tipus de pacte amb l’Estat. En altres paraules, un rebuig inequívoc per part de Castells de la via unilateral.
3. Constitució i consulta. Castells, recorrent a Rubio Llorente, afirma que és possible fer la consulta sense anar més enllà del marc constitucional. Allò que reuneix més adhesions és el fet que els ciutadans catalans volen ser consultats. Els arguments a favor de la consulta superen, segons Castells, als arguments a favor de la independència. 4. Socialisme catalanista. MES és una força política que aglutina independentistes ja no independentistes (federalistes, suposo). En aquest sentit, ha dit Castells, MES no és independentista.
Caldria preguntar-se si hi ha algun partit en l’arc polític català que pogués al·legar aquestes mateixes raons per explicar la seva posició actual sobre el plet territorial. En relació a la consulta, hi ha diverses formacions polítiques que advoquen per un procés fundat en la regla de la majoria per establir l’estatus institucional de Catalunya. Entre aquestes formacions, pot trobar-se el PSC. Sobre la negociació amb l’Estat, hi ha una formació que ha defensat que l’actual situació només admet una sortida raonable: els ciutadans de Catalunya han de poder decidir quin model territorial volen i, alhora, tant la consulta com l’aplicació del seu resultat, sigui el que sigui, han de ser gestionades mitjançant acords i pactes amb l’Estat. Aquesta formació és el PSC.
En relació al tercer punt, alguns han sostingut que hi ha una interpretació constitucional en què és possible la consulta sempre que aquesta sigui pactada amb l’Estat. Probablement el PSC no és l’únic partit que, més o menys explícitament, ha afirmat això, però sí que sembla que el PSC és el partit que l’ha defensat – amb alts costos electorals, per cert- de forma no instrumental. Els millors arguments són a favor de la consulta, no a favor de la independència. Els millors arguments, aquells que susciten més consens i que satisfan consideracions morals (participació, igualtat) menys controvertides, són els arguments a favor de la consulta. Els arguments a favor de la independència apel·len a consideracions més difícils d’acceptar de forma compartida en una societat complexa i més difícils de compatibilitzar amb un ideari esquerrà. De nou, la posició del PSC pot ser reconstruïda entenent que els arguments per a la consulta reuneixen més virtuts que els arguments per a la independència.
Amb respecte al socialisme catalanista, en el seu si hi ha diferents nocions sobre què és Catalunya. El PSC albergava, fins l’escissió de MES, i potser segueix fent-ho ara, diferents concepcions de què és Catalunya i en què hauria transformar-se.
El resultat d’aquesta comparació és que MES ha estat fundat sobre la base de les raons i els judicis que porten el PSC a mantenir la posició que postula en aquest moment. És de suposar que les raons que expliquen l’escissió no poden ser només les adduïdes per Castells. En cas contrari, seria difícil explicar racionalment els seus motius. Si les raons invocades per Castells consisteixen en que el PSC no és un partit independentista i que el que cal és una formació socialista i independentista, la ruptura tindria sentit i estaria justificada (com va ser el cas d’Ernest Maragall).
Una explicació semblant era, crec, la que molta gent esperava. Encara que a fi de comptes potser càpiga una explicació alternativa. L’objectiu de MES és que hi hagi un partit d’inspiració socialista i d’obediència catalana. Però això tampoc és massa prometedor per entendre la ruptura, ja que és de sobres conegut que hi ha un plet entre PSC i PSOE precisament sobre la realització d’una consulta a Catalunya.
Per alguna raó, en MES s’ha estès l’estranya idea que és més fàcil arribar a un pacte amb l’Estat si es perd capacitat d’influència en un dels partits que encarna aquest Estat. MES, segons Castells, considera que per resoldre la situació actual cal pactar amb l’Estat; i per arribar a aquest pacte el primer que fa és trencar amb qui constitueix l’interlocutor “natural” de part d’aquest Estat. Pot ser que en MES vegin coses que no veu ningú més, però una persona racional diria que aquesta ruptura allunya més l’objectiu del pacte amb l’Estat.
Sortir del PSC per fundar una mena de PSC encara més petit i menys influent és un moviment difícil de comprendre per a aquells que observem la realitat política d’aquests anys accelerats. Invertint el conegut lema de Mies van der Rohe, “MES és Menys”.



