La campanya presidencial no entusiasma a les persones, i menys encara als joves. A l’institut, votin o no, els adolescents estan en el millor dels casos confosos i en el pitjor, indiferents. En cap cas, és satisfactori, ja que el què està en joc malgrat les aparences és un debat d’idees que mereix la seva atenció. Més enllà de les caricatures del discurs, és important explicar-los seriosament i a fons el que realment diferencia a Nicolas Sarkozy de François Hollande, i més en general a la “dreta” de l’”esquerra”.
Aquí trobareu alguns punts de referència per respondre les seves preguntes.
És útil recordar-los, en primer lloc i abans de tot, que tots els candidats, independentment del seu partit, tenen l’ambició de fer feliç a la gent. Sí, fins i tot Marine Le Pen. L’única advertència, si s’escau, consistiria en dir-los que el seu objectiu és més estret: dins del “poble”, ella s’ocupa se’ns dubte de menys món que els altres candidats. Però l’ambició segueix sent-hi: tots els programes pretenen millorar la vida de les persones. No hi ha una mà dreta dolenta per una banda, i una mà esquerra agradable per l’altra o viceversa. Els extrems tampoc són l’excepció, però, proposen sempre mètodes una mica més radicals per tal d’aconseguir-ho.
Així són els mètodes els què fan la diferència, els mitjans per posar-ho en pràctica. Entre els principals partits que participen en l’elecció, hi ha encara una diferència en la visió del món, que es tradueix en l’ordre en què es col·loca l’individu i la societat, és a dir, el col·lectiu.
Per dir-ho en poques paraules i oferir als nostres adolescents una fórmula que resumeixi bé el debat: la dreta pensa que per a que la societat vagi a millor, fa falta que els individus vagin a millor. L’esquerra pensa a la inversa que per a que les persones es sentin millor, cal que la societat vagi millor.
La dreta parteix de l’individu i considera que una societat harmoniosa és el resultat, o la suma, de l’èxit o el benestar individual. L’esquerra fa el camí a la inversa, considerant que no pot haver-hi benestar individual sinó és a dins d’una societat harmoniosa. L’èxit col·lectiu precedeix i condiciona l’èxit individual. Aquesta és una distinció fonamental que travessa l’economia, la sociologia i totes les ciències humanes. Té sentit que ens la trobem en el camp de la política.
Detallem-ho una mica.
Per la dreta, la iniciativa individual és el motor de la societat. Això és el que cal promoure, i a qui cal donar-li els mitjans per a fer-ho. El desig de tenir èxit, la necessitat d’enriquir-se, el desig d’ascendir socialment: aquestes són les motivacions que la dreta reconeix com a principals impulsors de l’acció.
Està prohibit fer un judici moral: l’avarícia i la cobdícia no han de ser condemnades perquè la famosa “mà invisible” serà la responsable de transformar aquests vicis privats en virtuts públiques. Els mecanismes són coneguts: la voluntat per tenir èxit provoca la necessitat d’educar-se , crear empreses, d’innovar, el que finalment crea creixement, ocupació i riquesa en general. Això pot ser després més o menys redistribuït per l’Estat, a través de dispositius com la seguretat social, l’assegurança d’atur, l’educació, o les infraestructures col·lectives.
El límit d’aquest raonament és que no funciona com s’esperava. L’esquerra apunta precisament aquesta debilitat: després de 20 anys, en particular, la riquesa generada pel creixement només ha beneficiat a una minoria molt petita, cosa que ha portat a una explosió de la desigualtat entre les classes riques i les baixes. Per tant, reclama una major regulació: amb claredat, deixar de confiar en la iniciativa individual pensant que els problemes col·lectius es resoldran per si mateixos a través de la mà invisible.
L’esquerra proposa de fet revertir aquesta perspectiva. Assenyala que tot el món no va per la vida amb les mateixes armes i que el mecanisme de la mà invisible no pot funcionar a menys que tothom comenci amb el mateix fons, en el mateix context.
Proposa començar a treballar per aquest context, perquè cadascú disposi d’un capital inicial financer, cultural, simbòlic, més o menys equivalent. Aquesta és la raó del per què els temes d’educació, protecció social, infraestructura, habitatge, etc. estan tan presents en el seu discurs, allà on la dreta parla amb més facilitat d’ajudar a les empreses i els empresaris, i posa en relleu “la França que s’aixeca d’hora”.
L’esquerra, no dubta en justificar la preeminència del col·lectiu pels judicis morals, contràriament a la dreta. Considera que el raonament polític s’ha d’imposar al raonament econòmic, ja que considera certs comportaments econòmics com una cosa clarament immoral i té la intenció de regular aquesta activitat amb l’objectiu de posar l’economia voluntàriament al servei de la societat, no mecànicament, a través de la mà invisible.
En fer-ho, corre el risc de no reconèixer la realitat dels comportaments individuals apostant per una humanitat virtuosa.
Aquest és el límit que senyala la dreta: l’experiència demostra que l’èxit, ja sigui individual o col·lectiu, té poc a veure amb els bons sentiments. D’altra banda, en un món globalitzat i que segueix sent molt desequilibrat entre les democràcies riques del Nord i els nombrosos països del Sud que també aspiren a la prosperitat, sense tenir el mateix nivell de necessitat social, és prendre un risc significatiu.
Cada una de les visions té naturalment una part de veritat i una part d’exageració. Cap és suficient i els nostres adolescents ha de tenir-ho en compte. Tot i que això no impedeix que s’inclinin cap a un costat o l’altre. L’important és fer-los comprendre els termes del debat, i que participin.
Un comentari