Dóna gust llegir a El País que un nou revés judicial contribueix a allunyar la destrucció del barri del Cabanyal, a València. Emparant-se en la protecció que va manar executar la ministra Maria Ángeles González Sinde al 2010, els tribunals tornen a impedir que l’alcaldessa Rita Barberà tiri endavant l’obertura de l’avinguda de Blasco Ibáñez fins al mar: quatre carrils entrant a la carn tendra d’un eixample mariner del segle XIX, arrasant 2000 cases. Caminar pel Cabanyal és amarar d’una nostàlgia decadent, com si el temps s’hagués aturat, que es va aturar en el moment just de la condemna, quan l’alcaldessa popular-en els dos sentits de la paraula-va començar a somiar amb una Copacabana valenciana. Destruir per especular, la història de sempre.
El Cabanyal ha patit molt. Poble Nou de Mar durant un segle, va acollir pescadors en barraques. Al cap, València va engolir el barri, que va gaudir d’un indici de prosperitat: així van néixer, en les albors del segle XX, les casetes de dues plantes que avui veiem, decorades amb rajola, decorades com pastissos de noces, acolorides, tan expressives. Però al barri ja li falten cases, li sobren solars, s’ha anat descascarant degut precisament a l’amenaça d’enderroc, que va congelar llicències i va matar la iniciativa. Hi ha veïns, dels que no estan afectats, clar, que prefereixen el projecte grandiloqüent de l’alcaldessa a aquesta inacció obligada. La qüestió és que València tota està en un pou: el somni desmesurat de grandesa és avui malson xarona, amb els grans esdeveniments clausurats i les icones en venda: una ciutat preciosa, València, però una ruïna moral mala política.
Pensava en el Cabanyal mentre caminava pel barri de Fondo, de Santa Coloma de Gramenet, buscant l’edifici del nou Mercat. Fondo, i el nom és significatiu, és el revés del Cabanyal. No té gràcia ni al·licient, però està vivíssim. Sorprèn la quantitat de gent que hi camina, i no sé si és senyal d’alarma – tenen o no treball? – O senyal d’esperit col·lectiu, d’ocupar l’espai, i crec que és això segon, perquè hi ha molts jubilats al sol, molts immigrants transportant paquets o carretons, moltes mestresses de casa anant a la compra. I cotxes, cotxes, cotxes. Fondo està vertebrat per un espai informe que és la plaça del Rellotge, tan llargaruda i sinuosa, que va néixer on va trobar un forat.
Hi ha una escultura d’una dona nua -una maternitat- en un pedestal de pocs centímetres, i un nen se li ha pujat a sobre i juga entre els pits. Em va explicar el fotògraf Joan Guerrero, colomenc, que la peça estava directament a terra, però algú es va queixar a l’Ajuntament de que no era digne d’una figura femenina, i se li va posar el pedestal sense prohibir aquest joc innocent de les criatures.
Quan la plaça es transforma en un trosset de rambla, apareix sense que te n’adonis el mercat. La façana més convencional dóna a aquesta rambla.L’edifici es col·loca com pot a la parcel·la i cal anar a un dels costats per descobrir el que se m’acut que és la “pedra filosofal”, la clau, el detall. És un artefacte amb forma de pedra irregular, un poliedre de moltes cares, fet de malla metàl·lica. Corona el conjunt a una alçada de tercera planta: dins es posarà una biblioteca. L’edifici està concebut perquè funcioni amb intel·ligència, repartint aire i llum de forma natural. A la planta del mig hi ha una guarderia, amb un pati de sorra a la terrassa, i una extensió que jo diria que és un hort. Aquesta planta dóna a un carrer, perquè la topografia de Santa Coloma és tan tortuosa que hi ha aquest desajust d’altures entre dos carrers veïns. Així que l’edifici serveix també per salvar el desnivell amb una escala mecànica.
M’aturo a mirar el paisatge. Santa Coloma és una de les ciutats més denses, més aglomerades de l’àrea metropolitana. Tot està atapeït, i és un tot sense qualitat: mitgeres grisos, antenes allargant el coll, pisos barats, carrers angoixants, voreres mínimes. Una veïna em diu: “quan surts de casa sents que et falta espai vital”. Però s’ha anat obrint camí una dignitat urbana incontestable: el Parc Europa, la recuperació de Can Zam, aquesta plaça de Fondo. I aquest edifici que, amb acabats rústics, gairebé defectuosos, s’integra a l’entorn com un vell amic, sense prepotència malgrat la seva indubtable modernitat. Contrasto mentalment aquesta vitalitat encaixada en un urbanisme que no li ha fet concessions a ningú amb l’amplitud castigada del Cabanyal, on el traçat és generós i racional, però on l’administració ha estat criminal.
Si Rita Barberà hagués aplicat al Cabanyal la cura que se li ha donat a Fondo, avui tindria un barri preciós, tan turístic i atractiu com la Barceloneta o Santa Caterina de Palma. I en canvi té un projecte frustrat que acabarà sent la seva tomba política.
