El 30 de gener de 1923 Antoni Fabra i Ribas pronuncià, a la Casa del Pueblo de Madrid, la conferència “Consideraciones sobre el nacionalismo y el problema catalán“ en la que va criticar molt durament el catalanisme presentant-lo com una tendència reaccionaria. La conferència, expliquen els historiadors , provocà un gran enrenou a Catalunya que tingué el seu punt àlgid al repetir-la una setmana després a l’Ateneu Barcelonès. Aquesta vegada el conferenciant, que comptava amb el ple suport de la direcció estatal del PSOE, fou interromput en diverses vegades ja que molts dels assistents consideraven una provocació homologar el catalanisme amb els defensors de les races de l’imperialisme i sense fer cap esment al nacionalisme espanyol. Entre els bel·ligerants es trobaven Rafael Campalans i Serra i Moret. Precisament la rèplica més rigorosa , i plena de retrets, fou la de Campalans que en un moment de la seva intervenció es referí a Fabra com a “barroer”. Aquesta coneguda polèmica segurament va ser definitiva a l’hora que Rafael Campalans juntament amb altres socialistes catalans fundessin la Unió Socialista de Catalunya el juliol del mateix 1923. No seré jo qui ara faci revisionisme ni prengui part en aquesta pretèrita polèmica. Ni sóc la persona adient ni en tinc massa ganes. La reflexió és una altra. Llegeixo avui en un diari en castellà a un columnista orgànic, a qui per cert professo gran admiració i respecte acadèmic (i d’aquí la sorpresa) , una crònica que m’ha sorprès per la seva argumentació curiosament populista i partidista. “Por alguna misteriosa razón hace tiempo que, cuando en nuestros análisis políticos empleamos el concepto de populismo, es para asociarlo única y exclusivamente con planteamientos de derecha, incluso de derecha radical: populista es la Plataforma per Catalunya; populismo es lo que ha hecho García Albiol en Badalona y lo que dice en campaña el PP entero a propósito de la inmigración…, y si nos asomamos al exterior, populista es Berlusconi (…) El populismo es la antítesis misma de aquella noble filosofía que el socialista catalán Rafael Campalans resumió en el título de un libro: Política vol dir pedagogia (…).Populismo es andar repitiendo que “Cataluña es un país de izquierdas” con el mismo tono dogmático y posesivo con que el canónigo Torras i Bages afirmaba que “Cataluña será cristiana o no será”. Populismo de bajísimo vuelo es lo que hizo el otro día el inefable consejero de Agricultura, Joaquim Llena: calificar a los adversarios de “gilipollas”. Primer dubte que m’assalta : són o no són a consideració de l’estimat historiador plantejaments populistes els de Plataforma per Catalunya i els dels senyors García Albiol i Berlusconi? Segona dubte : com que no he sabut trobar en la lectura detinguda de la seva quinta columna (ho dic amb tots els respectes donat que el diari en qüestió és en castellà i crec que aquesta és la seva cinquena columna del mes ) m’agradaria saber si tot l’episodi , com a mínim irregular , del cas Palau, de l’Àngel Colom i de l’àngel de la guarda de CDC que el va enviar a veure al senyor Millet, té per a l’honorable historiador la consideració de populisme. Per a mi, tractant-se d’un historiador català que apel.la a la pedagogia campalansiana, és important saber-ho. Tinc la humil impressió, que a Catalunya s’ha instal·lat entre la intel·ligència orgànica , per oposició a funcional, la sensació que l’esquerra després d’haver estat ordenadament a la fila , ara ha de cedir el torn a aquells que sovint amaguen a sota del mantell de la pàtria les seves misèries . O, el que és pitjor, obrir-los els paraigües. Una manera molt “barroera “ de considerar Catalunya propietat seva. Pas a pas, les eleccions són diumenge. Progressistes a votar, que no hi hagi un punt i a part sinó un punt i seguit . Hem de continuar creient en nosaltres i en els valors que representem i hem heretat. Encara som a temps de poder canviar la història del diumenge, aquella que alguns que curiosament la expliquen acadèmicament en aules i diaris, voldrien que no canviés.
P.M.
