A menys d’una hora de la celebració de l’esperat i finalment cancel·lat debat cara a cara entre els dos únics candidats amb opcions a presidir la Generalitat, la Junta Electoral de Barcelona rebia el resultat final de la seva partida de ping pong amb la Junta Electoral de l’Imperi. Apel·laven a un norma electoral de 1999 que deia que “per a aquestes coses, 5 dies d’antelació”. Mentre, La Vanguardia digital, si, el diari digital del Grup Godó, penjava la notícia de l’augment de pits d’una tal Sara Carbonero. Anem a pams, millor dit, per temes (no se’m vagi a interpretar malament per culpa de la Sara en qüestió). Totalment d’acord amb la número dos socialista Montserrat Tura, gran encert que no descobriment de la campanya socialista, quan manifesta avui que la decisió de la Junta Electoral de vetar el debat ‘cara a cara’ entre el socialista José Montilla i el líder de CiU, Artur Mas, evidencia que els candidats “no poden fer sempre el que els sembli“, assenyalant irònicament que el fet “ens ajudarà a conèixer la normativa electoral“. Però sobretot quan ha lamentat “profundament” la resolució de la Junta Electoral de Barcelona i de la Central, de nou amb l’església hem topat, assenyalant que la “responsabilitat” única que s’hagi arribat a aquesta situació és de CiU, que “ha rebutjat fins a en 23 ocasions celebrar el doble ‘cara a cara’ que proposava Montilla, un en castellà i un altre en català”. Això si, reeditant la versió més fatxenda de John Wayne, reptava a celebrar-ho en el mateix plató en el qual instants abans s’havia celebrat el debat a sis. Al final jo, com la resta de catalans, sense el meu millor paté. Quina imatge (i no em refereixo a la “videomania” que com plaga ens ha assotat en campanya). D’altra banda, l’eurodiputat d’esquerra Oriol Junqueras, aporta el seu granet de sorra a la campanya d’aquells que treballen per a la projecció mediàtica d’una Catalunya en mans de mediocres. La “crosta de mediocritat” li diuen. Una Catalunya trista, sense sortides, mal copulada amb l’optimisme pel futur. Acudint a l’economista Nouriel Roubini, per cert batejat mediàticament i a manera de conya com Mr. Doom (Senyor catàstrofe) es vanaglòria que el citat economista defineixi a l’Estat espanyol com “l’elefant de la sala i el pitjor malson econòmic d’Europa”, per acabar concloent , aquesta vegada de collita pròpia que “sembla que els pitjors auguris es van confirmant i així, un cop més, Espanya amenaça l’europeïtat de Catalunya”. Gran concepte de la solidaritat entre pobles. Avui mateix, un conegut periodista del diari dels pits de la Carbonero, es despatxa fent una sopa juliana però amb ingredients totalment insolubles amb la següent consideració: “Hay un arcano en los vídeos de la campaña. Esa astracanada. Esa sucesión de imágenes delirantes que ha convertido Catalunya en el hazmerreír de España y media Francia, despertando la hilaridad del diario más influyente del mundo (Edición digital de The New York Times: “Campaña electoral X en Catalunya”.) Estamos fabricando marca, la marca de la república de las aceitunas. (Ya saben, The Olive Republics, Portugal, España, Italia y Grecia en los novísimos atlas de la geopolítica norteamericana.)“ . N’hi ha per a tant? Els pits de la Carbonero no tenen un lloc d’honor en aquesta The Olive Republic? Siguem seriosos. Sorollós, aquest grapat de mal copulats. Amb la realitat s’entén. I fracassats, en el sentit menys pejoratiu de la paraula si és possible, perquè com diu José Antonio Marina, allò que ens aparta de la felicitat o ens impedeixi aconseguir-la és un fracàs de la intel·ligència. Més cites, deia Bertrand Russell en la seva Conquesta
de la felicitat : “Els qui deixen de fixar-se en la pols que la criada no ha netejat notaran que la vida és molt més agradable que quan se sentien constantment preocupats o irritats per aquestes coses”. No seré jo qui digui que aquesta crisi i aquesta conjuntura d’antipolítica siguin unes simples i petites partícules de pols però em sembla que Catalunya és “sobiranament“ més optimista del que ens volen fer creure. Com m’agradaria el proper dia 28 a la nit ressuscitar una foto com la que il·lustra la meva crònica en la qual el granger del partit demòcrata Harry S Truman sembla dir a tothom després de guanyar unes eleccions contra tot pronòstic mediàtic: Us heu equivocat estúpids!!!
P. M.
