Deia Jean Renoir que una de les grans fórmules per obtenir l’interès i l’admiració internacional d’una pel·lícula és que aquesta estigués ben arrelada al seu territori d’origen perquè el local, per sobre de l’aparent paradoxa, sol tenir un interès universal. Ho sabia bé el genial director francès : per culpa de l’ocupació alemanya va haver d’emigrar als Estats Units. Poques mostres cinematogràfiques millors veurem d’aquesta consideració que Bienvenido Mister Marshall, fantasia humorística rodada fa més de 58 anys pel mestre L. G. Berlanga. Humilment afegiria una clàusula més a l’asseveració del gran Renoir: l’intemporalitat. I en això , la pel·lícula ambientada a Villar del Rio també és un excel·lent exemple. De tots és sabut l’afició d’alguns polítics, o aprenents de bruixot, a les balconades. La llista és llarga i reposa en la nostra memòria col·lectiva . Ahir, trist dia de la desaparició del director de El Verdugo, veia i escoltava el líder convergent Artur Mas en un míting acusant als socialistes d’apel·lar a l’ajuda del Primo de Zumosol. Inevitablement , i després de la sorpresa d’aquesta publicitat gratuïta a una empresa , Grupo Pascual, que va incomplir acords deixant de comprar més de 50 milions de litres de llet als ramaders catalans, em va venir al capdavant l’extraordinari discurs de l’alcalde de Villar del Rio, l’impagable Pepe Isbert : ”Como alcalde vuestro que soy os debo una explicación, y esa explicación que os debo os la voy a pagar”. D’una banda, el local, l’intemporal per un altre. És veritat que el tradicional desembarcament electoral de líders espanyols ens podria fer recordar a Lolita Sevilla i el seu ja clàssic : “Americanos, os recibimos con alegría”. El mercat electoral mana. No obstant això l’escena de la balconada, la famosa explicació que us dec, ens submergeix en el submon del Cas Palau, Millet i la financiació irregular de CiU. Amb David Madí fent de Manolo Morán, l’apuntador xerraire de l’alcalde. Ens veiem mestre.
P.M.
