La vida política té alguna cosa de laboratori químic, teòricament inofensiu. Una declaració freda combinada amb la temperatura alta d’una altra, al costat de l’antecedent d’un àcid reactiu i el precedent d’un material inflamable actuen com a agents de realitats de vegades capritxoses. Fins i tot la defensa del mal menor, que és l’art de la política, es converteix en alguns casos en mal major imprevist perquè algun agent s’ha comportat fora de càlcul.
Fa una mica menys d’un any, la circulació pública de la paraula federalisme era tan minsa i residual que tots van creure que seguiria sent el cadàver conceptual de la política espanyola. Potser ho és encara, però sembla lluny i al pur riure hilarant que despertava la paraula entre els informats amb certesa sobre el futur. El que l’analista profeta no sol endevinar són els moviments de la política quan es creu laboratori bunqueritzat o massa segur dels seus resultats. I pot ser aquest el cas precisament de la mobilització improvisada i impetuosa que va liderar Artur Mas des de setembre de 2012, amb una legislatura que no va arribar ni a demediada.
Entre els efectes de la ventada n’hi ha algun veritablement estrany. Que el sobiranisme com a fetitxe social de l’independentisme anava a copar massivament la música dels mitjans públics i la majoria dels privats podia assumir-se com a natural sota un poder nacionalista dominant en un país petit, amb una elit politicosocial molt endogàmica, amb escassíssims angles d’independència crítica i porositat reflexiva. Així que per aquest costat no hi ha novetat. O potser també n’hi ha. Perquè només com malson haguéssim pogut imaginar que en diversos actes públics el president Mas rebaixés la seva alçada intel·lectual i ètica a la pèrdua demagògica i al messianisme manipulador. Quan a la seu de RBA escoltem a Mas fa poc les seves subtils analogies entre l’Espanya de 1947 i la Catalunya actual, a compte de Rovira i Virgili, el rubor que ens va assaltar a molts va poder ser semblant al que posava vermella la cara d’Unamuno davant les dones maques: se li pujava el gall dindi, com diu l’expressió castissa.
Un efecte immediat d’aquella fingida unanimitat va ser la necessitat de molts d’expressar la seva discrepància o, si més no, l’alarma davant la temible ficció d’un país mobilitzat al voltant d’un sol ideal de futur. Els analistes, politòlegs i sociòlegs ho havien de saber ja, però ara les enquestes i els estudis els coneixem tots i ja no és clandestí ni subversiu reconèixer sense més que el pastís de les opcions entre autonomistes, federalistes i independentistes es reparteix a tres bandes molt equilibrades, amb variacions entre elles menors i poc rellevants.
Però la seqüela més secretament estimulant em sembla del tot imprevista. L’esquerra està trobant en aquesta ficció d’unanimitat el combustible per restituir l’ordre dels seus propis criteris ideològics. Emergeix de nou en els seus discursos i en el seu horitzó l’eix social i polític enfront dels abusos sentimentals i mediàtics de l’eix nacional, en què ella mateixa va incórrer en ple tobogan emocional des de setembre de l’any passat. Potser només una fantasia nocturna, però els indicis i els gestos dins de l’esquerra semblen insinuar una nova presa de consciència sobre l’espai públic que l’esquerra pot recuperar com a ideal, il·lusió i programa.
No estic segur que una monja mediàtica i un predicador laic siguin els millors portaveus, però sí que tinc la seguretat que la música de l’esquerra comença a sonar amb un altre ritme i amb una agenda més o menys visible. I en aquest horitzó el sobiranisme independentista podria arribar a posar-se vermell davant la consistència, força i necessitat dels ideals d’una esquerra civil, social i racionalista. Podríem començar per l’obvi, que és sempre un principi útil: segueixen sent coses diferents les dretes i les esquerres, i segueixen sent demostrables de forma fàctica les diferències de conducta, pràctica, interessos i fins de la dreta i de l’esquerra. A vegades el laboratori de la política ho posa tan fàcil com passa ara en el laboratori més gran de Catalunya: l’Ajuntament de Barcelona.
