Per què a nosaltres ens enfonsen i als altres paradisos fiscals, com els de les illetes britàniques de Man o Guernsey, o Luxemburg, es queden tan tranquils?
Aquest victimisme xipriota és bastant babau. Si gairebé ningú furga en aquests llocs és perquè no demanen diners als socis per ser rescatats d’una fallida. I com a la mili, només rep pals qui no aconsegueix passar desapercebut.
Però és que a més el cas xipriota és espatarrant. Fins al 2007 no va tenir impostos. En els noranta va acollir els 800 milions de dòlars que va arrambar Slobodan Milosevic al Tresor iugoslau. Col·loca, renta i catapulta capitals russos bruts, entre altres els de l’especulació amb el preu del petroli. Distribueix, segons la CIA, dones filipines i dominicanes per a la seva explotació sexual. El seu gran port, Limassol, és capital de les navilieres infrarregulades, opaques i irresponsables que s’acullen a la bandera de conveniència -quasi-pirata- del país, com explica molt bé Joan Hernández-Viguera a L’Europa opaca de les finances (Icària).
Més. La seva banca gran és el desastre trencat que hem vist. I la seva elit financera manté, com passava amb la irlandesa, relacions incestuoses amb la dreta política, fillastra seva: el bo del ministre de Finances, Michalis Sarris, que anava a demanar als amiguets de Moscou àrnica amb la què alleujar les ferides bancàries, havia estat, el 2012, president del consell d’administració de la més desastrosa de les entitats, el grup Laiki.
O sigui que menys falsos greuges.
En realitat, Xipre no és un paradís fiscal, segons la definició massa laxa de l’OCDE. És veritat que els seus impostos són baixíssims, el principal requisit per figurar a la llista negra. Però no encaixa en els altres dos: l’opacitat total i la impossibilitat pràctica que tercers països obtinguin d’ell informació fiscal.
Altres adorns l’enlletgeixen i el fragilitzen. La mida descomunal del seu sector financer (els seus actius suposen 7,1 vegades el PIB), exactament igual que el d’Irlanda -l’altre gran rescat bancari mesurat en relació a la grandària de l’economia-, el doble que la mitjana de l’eurozona ( 3,5 vegades) i que Espanya (3,1). Però menys que l’obesitat de Luxemburg: 21,7 vegades.
De manera que no serà paradís en sentit jurídic estricte. Però llimbs, el que per entendre’ns anomenarem llimbs, un lloc proper al cel però menys exultant, ho és, i en gran manera. També ho és Luxemburg, encara que tots dos hagin sortit de la llista grisa de l’OCDE.
Luxemburg? Sí, el país-comarca més ric del món, amb els seus 200 bancs estrangers, amb bastant més que tres bilions d’euros d’actius financers extraterritorials (off-shore) –dels 20 bilions llargs existents al món-, que gaudeixen d’un sistema fiscal super-generós No tant com amb el seu antic règim paradisíac dels “holdings 1929”, exempts de qualsevol impost i retenció. Però, des de 2007, amb unes SPF (sociétés de gestió de patrimoine familiale) que no paguen per renda, ni per patrimoni, ni per IVA, excepte retencions i una taxa d’abonament del 0,25%. Llimb.
Algun dia potser Luxemburg, i Suïssa, i les clavegueres illenques de la City londinenca (i… Singapur) s’encomanin del mal xipriota. En part ja ho coven. Perquè llavors no hagin de sortir el contribuent alemany ni l’asturià a rescatar-los, perquè no paguin els seus plats trencats els tenidors de dipòsits bancaris no assegurats, hi ha una solució: dinamitar els fonaments dels llimbs fiscals.
Com? Mitjançant una poderosa harmonització fiscal, que completi pel costat dels ingressos el Tractat fiscal sobre el dèficit excessiu, que implica el control de les despeses. És a dir, harmonitzar els tipus impositius i les bases imposables en els impostos sobre el capital; implantar forquilles mínimes per a l’IRPF, eliminar les excepcions a l’IVA, harmonitzar a l’alça l’impost de societats, gravar els beneficis obtinguts en cadascun dels llimbs per les societats mercantils no residents, imposar una taxa Tobin progressiva als moviments de capitals.
Una moguda així no serà bufar i fer ampolles. Els acords fiscals a la UE requereixen unanimitat. Els llimbs i els seus amics tenen poder de veto. I el fan servir. De moment. Dinamitem-ho també. Passa.
