Ceuta, els fets i les mentides
A fets tan espectaculars i tràgics com els de Ceuta els segueix sempre una allau de campanyes mediàtiques i polítiques, de comentaris, anàlisis, interpretacions i especulacions de tot tipus. Encara que en un article d’opinió pugui semblar paradoxal, potser el millor, en aquestes circumstàncies, és limitar-se a l’exercici de resumir i pesar els fets verificats.
Alguns d’aquests fets coneguts són els següents. El passat divendres 31 de juliol, entre 50.000 i 60.000 persones van creuar de manera massiva i il·legal des del Marroc cap a la ciutat autònoma de Ceuta. Ho van fer nedant, a través de l’espigó del Tarajal. Els serveis d’emergència han rescatat del mar, fins avui, prop d’un centenar de cadàvers de migrants morts en l’intent, en la seva majoria joves i nens. El president del Govern, Pedro Sánchez, es va desplaçar a Ceuta i va qualificar la situació de “violació de la integritat territorial”. El Govern espanyol va desplegar les Forces Armades i va disposar tancaments temporals dels passos fronterers. Els dos governs van acordar una repatriació ordenada i en 48 hores els migrants irregulars van retornar o van ser retornats, quasi en la seva totalitat, a territori marroquí.
També és un fet evident que les imatges del que va passar —espectaculars, impressionants— es van difondre ràpidament per televisions i xarxes i van causar un profund impacte. És així mateix un fet comprovat que tant la dreta com l’extrema dreta d’Espanya i del món sencer es van llançar immediatament en tromba sobre el succeït. La tragèdia humana de Ceuta es va transformar a l’instant en combustible per a una ofensiva mediàtica i política massiva i global. Vídeos i fotografies, falsos o procedents d’escenaris violents d’altres països i circumstàncies, que mostraven barrelles, saquejos i homicidis, es van fer virals. Anaven acompanyats de missatges que convé esmentar, perquè tendim a prescindir del seu seguiment. Vegeu aquest exemple: “Un inmigrante marroquí apuñaló en el cuello y asesinó a un hombre a plena luz del día en Ceuta, dejándolo desangrarse en el medio de la calle”. O aquest altre: “Están fuera de control en Ceuta y Melilla. La población en grandísimo peligro. El Ejército deberá intervenir antes de que sea muy tarde, pues se está reportando otra oleada de migrantes.”
És un fet també perfectament comprovat que a Washington les declaracions incendiàries no es van fer esperar. El president Trump, que fa mesos que qualifica Espanya de “terrible partner”(“soci espantós”), va difondre imatges de Ceuta acusant el govern espanyol de fer esforços deliberats per afavorir la immigració clandestina. Va aprofitar per fer campanya, de cara a les eleccions nord-americanes de meitat de mandat: “És terrible. Recordin aquesta imatge. Així estarem nosaltres en tres anys si guanya el bàndol equivocat.» Si els demòcrates guanyen les eleccions del 3 de novembre, va afegir, «el nostre país serà envaït a un nivell que farà que el succeït a Espanya sembli insignificant» El vicepresident Vance no es va quedar enrere: «Gràcies a Déu, @POTUS (Trump) va ser elegit i la frontera del nostre pais ja no té aquest aspecte. Aquestes imatges provinents d’Espanya son un lamentable recordatori de les conseqüències de la migració massiva i de les polítiques globalistes de l’esquerra radical que ha fet possible la invasió d’Occident.»
És també un fet verificable que Itamar Ben Gvir, el ministre de Seguretat Nacional israelià, es va permetre un missatge suposadament sarcàstic: “Les meves felicitacions al President del Govern d’Espanya, Pedro Sánchez, pel seu profund compromís amb l’acollida de la immigració i la ‘diversitat humana’. El crido a traduir les paraules en fets: obri les portes d’Espanya i concedeixi refugi als residents de Gaza que sol·liciten emigrar.”
També és un fet evident que a Europa hi ha hagut qui ha volgut treure profit de la tragèdia. Un exercici de fact-checking del diari italià La Repubblica ha desmuntat, punt per punt, les afirmacions sobre les quals es va construir la reacció de Giorgia Meloni i els seus ministres (un d’ells, Tajani, es va afanyar a declarar que “les imatges que arriben de Ceuta demostren que la decisió del Govern de Madrid de donar la ciutadania espanyola, i per tant europea, a més de 500 mil inmigrants irregulars ha sigut profundament equivocada“).
El diari italià va subratllar el fet indiscutible que no és possible desplaçar-se des de Ceuta i Melilla a la Península sense passar per un control policial d’identificació i que, per tant, la integritat de l’espai Schengen estava plenament garantida. Va assenyalar així mateix que l’acusació a Espanya d’haver concedit la ciutadania europea a més de 500 mil immigrants irregulars era falsa: el decret espanyol va atorgar permisos de residència i treball, no pas passaports. Però el punt més contundent, que invertia les acusacions de Meloni i els seus ministres, és que les dades de Frontex per al període 2021-2026 diuen que 478.600 migrants irregulars van arribar a Europa a través d’Itàlia, enfront de 234.760 a través d’Espanya. També aquí els fets s’imposaven.
Darrere dels fets i de les mentides hi ha, naturalment, els fets encara no coneguts, amb els seus corresponents interrogants. Una pregunta, en particular, destaca sobre totes les altres. Se la va fer ahir, desconsoladament, segons ha narrat Ignacio Cembrero, una mare, abans d’enterrar el cadàver de la seva filla Faten, ofegada davant de Ceuta: “La joventut està perduda, tots es mataràn. ¿Per què? ¿Qui va obrir la porta la primera vegada? ¿Per què la van obrir perquè matessin els nostres fills?”
No sé si serviria de molt saber fins a quin punt els tràgics fets de Ceuta s’han originat amb l’impuls, la complicitat, el beneplàcit, el coneixement o la impassibilitat d’uns o d’altres. En tenim prou, per saber a què atenir-nos, amb els fets coneguts.
N’hi ha prou de saber que hi ha qui no vacil·la a jugar amb la vida i la mort de milers de joves en situació desesperada, fascinats pel “somni d’Europa”. N’hi ha prou amb prendre consciència de la increïble capacitat de manipulació de les xarxes socials (“Enganyar a més de seixanta mil persones proment-los el paradís semblaria impossible si no ho haguéssim vist a Ceuta”, ha escrit Carmen del Riego).
En tenim prou amb els fets ja coneguts per saber que existeix una estratègia en marxa per infondre en les nostres opinions públiques la por creixent a una “invasió migratòria”; per desestabilitzar el govern d’Espanya i, si és possible, fer-lo caure sense eleccions; per dividir, debilitar i sotmetre la Unió Europea. El mínim que es pot dir és que es tracta d’una estratègia amb antecedents terribles.
