El 20 de març de 1980 la coalició Convergència i Unió guanyava les primeres eleccions de la restaurada Generalitat. Un mes i quatre dies després, el 24 d’abril, Jordi Pujol era triat president d’aquesta institució. D’això ara fa 35 anys, bastant temps com per fer una reflexió sobre l’actuació dels diferents governs catalans. D’entrada cal tenir en compte un fet no per evident poc rellevant: aquesta és l’etapa d’autogovern català més prolongada de tota l’època contemporània.
Hi ha una primera i fonamental constatació: al llarg d’aquests 35 anys s’ha produït un canvi molt profund en la societat catalana i, malgrat els desastres provocats per la crisi econòmica dels últims set anys, si fem una comparació entre com estàvem el 1980 i ara, la millora de la qualitat de vida dels catalans és considerable. No podem fer una anàlisi detallada de la política realitzada, i per això ens centrarem en uns comentaris generals sobre les grans línies d’actuació. Així, la política que podríem qualificar de catalanització del país, de defensa i promoció de la llengua i la cultura catalanes, ha estat sens dubte un dels èxits més grans: mai, des de fa segles, l’ús públic del català havia assolit un nivell tan alt com en l’actualitat, i això s’ha fet amb un consens molt generalitzat i sense provocar, diguin el que diguin alguns, grans problemes de convivència lingüística.
Podem dir el mateix respecte a les actuacions tendents a millorar el benestar dels catalans? Aquesta és una temàtica de gran rellevància, ja que la Generalitat ha estat la responsable de dissenyar i gestionar serveis públics tan bàsics com ensenyament, sanitat, ajuda social i habitatge. Analitzant els principals indicadors econòmics, si bé en aquest període s’han fet inversions considerables, aquestes han estat inferiors a la mitjana dels països més propers de la Unió Europea, i fins i tot a la mitjana espanyola. Avui no hi ha correspondència entre la renda per càpita dels catalans, que és similar a la de la UE, i les despeses públics catalans en serveis socials, que són inferiors al que correspondria. El pragmatisme i l’escassa coherència ideològica han predominat en les polítiques públiques de benestar, sobretot en l’etapa pujolista. Així, mentre en uns sectors semblaven prevaler orientacions de caràcter conservador (assistència social), en altres predominaven plantejaments clarament neoliberals (subvencions al sector privat en sanitat i educació), encara que també hi havia polítiques públiques de caràcter socialdemòcrata (defensa de serveis públics universals i gratuïts ).
Una pregunta important que hem de plantejar-nos és si el progrés experimentat per la societat catalana s’ha repartit de forma igualitària. Si s’analitzen les lleis, els pressupostos i les actuacions, em temo que hem de concloure que tampoc ha predominat massa l’interès oficial per modificar aspectes bàsics de les grans desigualtats de la societat per tal d’afavorir una millor redistribució de les rendes. Per això penso que haurem de concloure que s’ha avançat poc a l’hora de configurar una societat catalana realment més equilibrada i igualitària. La recent política de retallades en els serveis públics està ampliant encara més les diferències socials, fins al punt de crear un sector de marginats del mercat laboral de molt difícil recuperació. L’insostenible model econòmic espanyol, amb baixa productivitat i escassa competitivitat, no ha estat seriosament qüestionat des de la Generalitat.
També aquests 35 anys el conjunt de les administracions públiques, no només la Generalitat, han protagonitzat l’etapa de major creació d’infraestructures socials, culturals i esportives de la història. Bona part eren realment molt necessàries. Altres, però, no tant, i fins i tot algunes són avui difícilment sostenibles. Tant els últims governs catalans com els espanyols han comès molts errors, com ha denunciat darrerament Jordi Maluquer de Motes. A Catalunya també hi ha hagut excessos de política sumptuària amb pretensions electoralistes i malbaratament de recursos públics en infraestructures discutibles. I ja no parlem dels casos, també abundants, de corrupció política en què s’han vist implicats des antics consellers de la Generalitat fins diputats, alcaldes, regidors, etcètera.
És evident que l’obra de govern de la Generalitat s’ha vist dificultada per la reduïda descentralització i per la mala distribució dels recursos públics estatals, per la concentració de decisions econòmiques a Madrid i per la voluntat centralitzadora i controladora dels últims governs espanyols. Això és cert, però no pot ser l’argument central per disculpar errors propis. I sobre el que podríem anomenar l’obra no feta, cal esmentar l’escàs interès per configurar una administració catalana realment nova i adequada als nous temps. Malauradament es va copiar massa el model espanyol, amb els seus múltiples defectes.Potser hi va haver, en els moments inicials, massa improvisació i pressa.
Aquest balanç és força sever, ho reconec, però avui cal extreure lliçons dels nostres propis errors i no val buscar els responsables només fora. Ens trobem davant l’esgotament del model autonòmic constitucional i en ple procés de recerca d’una alternativa catalana. Per ser capaços de construir les futures polítiques públiques i tenir clars els mitjans i els procediments que caldria utilitzar, hem de ser valents i reconèixer les equivocacions. Només així es pot tenir capacitat de convicció per entusiasmar en un projecte de futur renovador. És l’únic camí per aconseguir que la gran majoria dels catalans puguin identificar-se amb allò que fa el seu govern amb els recursos de tots.
