L’oligarquia dels diners ha trencat la baralla. A la perifèria d’Europa s’està produint un trencament del pacte social que havia fet possibles uns decennis de prosperitat i de drets socials.
Aquesta ruptura està sent unilateral. Si alguna cosa ha caracteritzat aquest llarg període ha estat la docilitat i la submissió política de la classe obrera i les classes populars en general. No només les resistències laborals, sindicals i polítiques han estat moderades, sinó que, a més, s’ha produït un ascens de la cultura individualista possessiva pròpia del capitalisme. En tot cas, el que ha encoratjat als líders de la dreta ha estat no només la resignació del gruix de la classe obrera, sinó també constatar que els projectes alternatius de societat són febles, que les classes populars han assumit àmpliament els valors de la competició de tots contra tots i del culte als diners i al luxe.
Avui la població espanyola, com la d’altres països-víctima, està encara en estat de xoc. No té voluntat ni força per contraatacar. Però està en condicions òptimes per comprendre què està passant i qui són els culpables. L’esquerra ha d’aprofitar aquesta circumstància per intentar construir aquesta voluntat i aquesta força, i preparar una contraofensiva de cara al futur per recuperar -tan aviat com sigui possible- els drets laborals i socials, els nivells de protecció i de prestacions educatives i sanitàries assolits anteriorment. Ningú pot saber avui si la majoria estarà disposada demà a lluitar pels seus drets, però hi ha oportunitats que no poden deixar-se escapar, i la d’avui és una d’elles.
Els bancs estan extorsionant les arques públiques i aprofundint la catàstrofe social. Es tanquen empreses, creix l’atur, es multipliquen els desnonaments, es redueixen les prestacions educatives i sanitàries. Creix fins a extrems inaudits la inseguretat i la precarietat. Cal aturar aquesta sagnia: la població necessita garanties de seguretat. Per això cal reorganitzar el sistema de crèdit sobre bases totalment noves: una banca pública sense afany de lucre (com van ser en altres moments les caixes d’estalvi), i limitacions que impedeixin l’especulació i la manipulació dels dipòsits per a fins aliens als d’un sistema de crèdit normal.
No es pot suportar l’espectacle denigrant de magnats de les finances amb ingressos multimilionaris mentre la inseguretat econòmica i la pobresa s’estenen per tot arreu. Cal tipificar amb més rigor els delictes econòmics per impedir la malversació tant de diners públics com privats. S’han de construir mecanismes independents i professionalitzats de control i auditoria. Els culpables dels desastres econòmic, presents i futurs, han d’anar a parar a la presó.
Cal evitar que la còlera ascendent a Espanya i en altres països europeus es desinfli i s’estengui un sentiment d’impotència. La ciutadania, per poder traduir en acció positiva el seu malestar, ha de rebre missatges clars i veraços sobre el que passa i com sortir de l’embús. Calen unes línies mestres que permetin respondre a les inquietuds de la gent amb objectius nítids i factibles: 1) que es recuperin els drets suprimits, 2) que paguin els culpables, 3) que es transformi el sistema bancari perquè no puguin repetir catàstrofes socials com la que estem vivint, 4) que els representants del poble es dotin de la capacitat per regular i controlar el poder del gran capital, és a dir, que la democràcia prevalgui sobre la dictadura dels diners, 5) que la UE sigui una Europa dels pobles capaç d’assegurar unes salvaguardes mínimes enfront del saqueig impune de la riquesa de tots per part d’una ínfima minoria oligàrquica. Per triomfar cal una estratègia supranacional.
Tot això requereix una revolució en la forma de fer política. L’esquerra transformadora s’ha de dotar d’un perfil propi, diferenciant-se de manera visible d’una casta política addicta a la corrupció i al servilisme cap als superrics. Calen també controls més estrictes de l’activitat política. Caldria reduir dràsticament les despeses inútils tant d’aparell partidista i d’unes campanyes electorals de caràcter més circense que polític: els partits haurien de funcionar per llei amb uns pressupostos de la màxima austeritat per no dependre de la banca ni del gran capital, i amb limitacions explícites en el seu finançament. A més, cal fer des de l’esquerra una política europea, desenvolupant els poders del Parlament Europeu, reforçant la unitat política i reformant els estatuts del Banc Central Europeu.
Si d’alguna cosa positiva haurà servit l’actual crisi és que ens obliga a plantejar seriosament la possibilitat de veure’ns forçats a renunciar a algunes comoditats que ens ha acostumat el consumisme. En un futur no llunyà ens haurem d’afrontar probablement, amb la crisi energètica que ens ve inexorablement a sobre, situacions d’escassetat sense precedents. L’experiència de l’actual desastre ha de servir per anticipar les previsibles situacions difícils del futur sense deixar-nos prendre el pèl. Ha d’ensenyar-nos a governar l’austeritat futura amb els nostres criteris i les nostres prioritats, i a no deixar-nos imposar els criteris i les prioritats antisocials de l’oligarquia dels diners. Això significa introduir en la societat els canvis estructurals necessaris per sostreure el poder de mans del gran capital, recompondre un sector públic de l’economia mitjançant les expropiacions necessàries, i en particular una banca pública, establir les reglamentacions necessàries i prioritzar les necessitats bàsiques de tot el món, establir regles estrictes perquè no es jugui amb els diners i amb els estalvis de la gent, implantar un sistema tributari realment progressiu que reequilibri les rendes, assegurar la plena ocupació, etc. En aquests moments és prioritari sortir de la recessió i crear llocs de treball.
Seria un error pensar que es pot seguir fent política com fins ara. Han trencat la baralla i les coses ja no són com abans. Al final de la segona guerra mundial, el gran capital havia fet concessions en matèria de drets laborals i socials, pressió fiscal i protecció social, però només a canvi de no deixar anar el control dels mecanismes fonamentals del poder. L’actual ruptura del pacte social mostra que el poder bàsic continuava a les seves mans, i que no ens lliurarem de l’amenaça de catàstrofe permanent si no ens plantegem acabar amb aquest poder. Han liquidat uns èxits de benestar i confort vital que són tècnica i econòmicament viables si s’administren bé les coses i no es deixa barra lliure a la bogeria especulativa, als luxes públics i privats, a les autopistes que van buides i als aeroports sense avions. Estan liquidant la democràcia reforçant la panòplia repressiva contra els moviments de protesta i controlant més estretament la televisió pública, després d’un llarg procés de liquidació dels mitjans més independents mitjançant la concentració mediàtica en mans d’uns pocs grups de poder reaccionaris. Hem estat espectadors impotents de tots aquests i molts estralls i molts de nosaltres no volem seguir pagant els plats trencats. L’acció política ha de canviar radicalment de to i de rumb. Els polítics han de ser emplaçats a dir –i a demostrar-ho amb fets- si estan amb el poble o amb l’oligarquia dels diners. Aquesta hauria de ser la principal línia divisòria de la política en els temps que vénen.
L’esquerra transformadora ha de prendre la iniciativa i plantejar les seves futures aliances d’acord amb un programa radical que giri al voltant d’aquesta línia divisòria. Participant en tots els fòrums de diàleg i d’acció, ha d’afavorir la implicació política permanent dels milers i milers de persones que han despertat i seguiran despertant a la sensibilització política gràcies al moviment del 15-M i a les nodrides mobilitzacions de les darreres setmanes contra les retallades. L’objectiu ha de ser convertir la còlera en voluntat serena però ferma de transformació social i política fins a aconseguir estructures polític-socials democràtiques i antioligàrquiques.
