Per fi s’ha inaugurat el Born Centre Cultural, després de canviar el projecte previst de Biblioteca Provincial i després d’unes obres que han costat 84 milions d’euros. Era alarmant haver estat quaranta anys sense saber què fer amb l’estructura del mercat audaçment salvada de la piqueta.
Aquest Born CC, ja tan popular, ens ofereix una gran lliçó d’història urbana al poder comprovar com la ciutat es va fent per superposició de capes: el que queda de la Ribera de 1714, que els seus propis habitants van ser obligats a enderrocar; interpretat i aixoplugat sota la coberta metàl·lica del mercat projectat per Josep Fontseré en l’època de l’optimisme tecnològic, comercial i borsari i refet tot amb un programa temàtic a la Barcelona postmoderna.
És paradoxal que aquestes mateixes pedres avui venerades fa uns anys fossin arrasades en silenci per fer l’aparcament contigu i altres obres als voltants. I no és casual que el canvi de mentalitat cap a aquests vestigis coincideixi amb el ressorgir de la voluntat de la nació catalana i amb la necessitat de repensar el període històric que va marcar la nostra dependència de tres segles de l’Espanya borbònica.
Aquest tornar a ressonar els crits dels catalans capturats en la sagnant lluita d’interessos entre les monarquies europees al canvi del segle XVII al XVIII ens ha de servir per reflexionar sobre els conflictes actuals. Perquè més enllà de la victòria aconseguida al salvar aquest jaciment i més ençà de la lluita pendent pel dret a decidir, a l’espai del Born es comencen a lliurar altres batalles.
La primera, la meditada, pulcra i discreta, clara i elegant intervenció dirigida per l’arquitecte Enric Sòria per consolidar l’edifici i reforçar el seu diàfan espai interior sigui valorada i resisteixi tota la parafernàlia que se li pot venir a sobre, començant pel tediós muntatge de l’Auca del Born.
La segona, que l’espai públic recuperat al voltant tingui realment un ús ciutadà i no sigui aquest gran buit amb la senyera gegant i flàccida, pocs bancs i cap arbre, ni es converteixi en una plataforma plena de terrasses de bars, restaurants i botigues de degustació, el gran perill que comporta la nova Ordenança de Terrasses, a punt de ser aprovada definitivament amb els vots de CiU i PP i la forta oposició de l’esquerra.
La batalla social ja és palesa en la guerra de pancartes als balcons -unes posades per l’Ajuntament amb els cognoms dels que hi van viure i altres en contra dels camins del Born posades pels veïns que viuen avui-, ia la sorollosa cassolada del 9 de setembre durant la cerimònia d’inauguració.
Aquí hi conflueixen tres protestes: la dels veïns del voltant, que porten anys lluitant contra l’estratègia de les obres i la pèrdua irremeiable dels valors del barri, la dels que reclamen les places d’aparcament eliminades, i la lluita clàssica de l’Associació de Veïns de Ciutat Vella, la que als anys setanta va aconseguir salvar el Born per a la ciutat i que ara ha lluitat contra una revisió del Pla d’Usos, aprovada a l’estiu, que ha trencat la moratòria de nous hotels i que condemna al barri ja definitivament a la tematització, gentrificació i plaga dels apartaments turístics. En sacrificar tota la ciutat per aprofitar la conjuntura efímera d’inversions, especulació i blanqueig de la indústria hotelera s’ha iniciat la batalla entre la ciutat global, la smart city, i la ciutat real dels que sobreviuen.
Aquest Born al que ara podem entrar lliurement ha de ser un lloc d’aprenentatge i debat per enriquir-nos culturalment. El repte és que sigui per a les persones i per reforçar la vida del barri, perquè els catalans pensin, debatin, creïn i difonguin, i perquè els visitants aprenguin sobre la nostra història.
Que no sigui un palau per als interessos partidistes dels polítics, ni un mausoleu per al sentimentalisme, ni una mina per al negoci de la indústria turística global. El Born no pot ser una peça més de l’engranatge que està destruint la vida quotidiana de Ciutat Vella, sinó que ha de ser el lloc més públic, inclusiu i pedagògic de Barcelona. Nosaltres som els testimonis i, per tant, som responsables del que hagi de ser.
