L’actual Govern de CiU recorda més a la última legislatura de Jordi Pujol quan, esgotades ja les idees, actuava per la mera inèrcia de dues dècades, que als bons temps del fundador de Convergència. Aquells temps en què Pujol es mostrava capaç de liderar, de presentar com a victòria pròpia qualsevol pacte amb el PSOE o amb el PP, de dirimir entre Miquel Roca i Duran Lleida. L’actual és un Govern que dubta, perplex davant la brutal caiguda que la crisi econòmica ha generat en els ingressos de la Generalitat, un Govern que es mostra mancat de reflexos per decidir quins aliats tria i adequar el seu programa electoral a aquesta realitat.
Ara mateix, aquesta adequació hauria de dur a, si més no, ajornar la supressió de l’impost de successions a l’espera que millori la situació econòmica i pressupostària. Esperar un moment en què no es produeixi l’escandalosa contradicció d’estar retallant les prestacions socials al·legant la manca d’ingressos fiscals i, alhora, reduir la recaptació suprimint un impost que només afecta ara als rics. Ja que no aposta per reduir les desigualtats socioeconòmiques, que és la raó de l’existència de l’impost de successions, com a mínim hauria de no contribuir a augmentar-les afavorint a la minoria rica en moments de crisi aguda.
Això és el que aconsella el sentit comú. Però no. Artur Mas se sent atrapat per un PP que li exigeix suprimir impostos i un Duran Lleida que li recorda que aquesta va ser una solemne promesa de fa només cinc mesos en les eleccions autonòmiques de la tardor. I no sembla capaç d’adaptar-se a la crua realitat pressupostària, de rectificar sobre la marxa. Té la seva lògica: es tracta de complir abans de les eleccions municipals, per a les que falten només dos mesos, un compromís electoral que, entre altres coses, mantingui la seva credibilitat davant de la competència del PP en els segments benestants de l’electorat.
Estant en minoria com està al Parlament, Mas necessitarà el suport d’altres forces per aprovar el proper pressupost de la Generalitat i potser les vacil·lacions presents, l’intent de sortir per la tangent, aquest sí però no, representat per la quasi supressió del impost, però deixant un trosset, sigui a causa sobretot de la voluntat de no decantar-se entre PP i PSC abans de les eleccions municipals. Potser. Però un any després de les municipals arribaran les legislatives i el que no sembla aconsellable és que el Govern es mantingui mesos i mesos en aquest tipus de indefinicions en època de crisi.
El que Mas oferia al postular-se com a president era un Govern fort, solvent i capaç d’adoptar decisions i el contrast entre aquella oferta i la realitat dels seus primers 100 dies és espectacular. Ningú sap molt bé què farà aquest Govern davant el que realment importa, que és com contribuir a que l’economia surti de la crisi, a part de portar-se les mans al cap cada vegada que aprofundeix en el seu coneixement de la realitat. Dóna la impressió que CiU era a la creença que el seu retorn a la Generalitat seria com un reprendre el fil després d’una pausa de set anys, que tot seria com abans. El seu xoc amb la realitat ha estat de campionat. El país no està com fa 10 anys, no ho estan la seva economia, la seva població, ni els seus serveis públics. CiU ja no viu en els bons temps del Pujol pletòric. Ni la Generalitat és el que era llavors. Els set anys de l’esquerra l’han convertit en una altra, molt més potent. Tot ha crescut. Però, en temps de crisi, també els problemes i les responsabilitats, és clar.
