Europa es troba a les portes de la major redistribució de poder que hagin vist diverses generacions. No n’hi ha prou amb remuntar a 1989, quan va acabar la guerra freda, perquè per aquell temps el terratrèmol va afectar fonamentalment a l’antic bloc soviètic. Tampoc serveix la data de 1945, després de l’enfonsament de l’imperi hitlerià, quan els Estats Units i Rússia van imposar la divisió del continent mitjançant un sistema d’equilibri del terror garantit per la seguretat de la destrucció mútua en cas de conflagració. Ni tan sols dóna de si la data de 1815, quan del Congrés de Viena que va enterrar l’Europa napoleònica va sorgir l’anomenat concert de les nacions. Aquest món que ara comença a trontollar és el dels vells Estats nació europeus, modelats entre els tractats de Westfàlia (1648), signats en finalitzar la Guerra dels 30 anys, i el tractat d’Utrecht (1714), en acabar la guerra de successió espanyola.
A diferència de llavors, l’actual redistribució no és un moviment tectònic dins d’Europa sinó part dels desplaçaments de poder i de riquesa dins del món globalitzat. El que ens passa a nosaltres és part del que els passa als altres. Crèiem que érem el melic del món però de sobte ens adonem i estem actuant com la perifèria que ja comencem a ser. El centre de gravetat geopolític del planeta, situat a l’Atlàntic durant els darrers segles, està ara al Pacífic. Som menys, més febles, més dividits i més dependents. També més endeutats. El nostre model de vida i de societat està en qüestió. I som causa i efecte alhora.
Hi ha redistribució de poder i riquesa a Europa i a l’interior dels seus estats nació perquè hi ha un nou repartiment de cartes en el joc global. No hi ha com abans superpotències que vigilin amb les seves armes l’estabilitat del continent. L’OTAN s’ocupa de les àrees exteriors quan s’ocupa d’alguna cosa. Europa no es troba en cap de les alarmes del Departament d’Estat. Els marges de llibertat, de sobte, s’han eixamplat. També els perills, la incertesa.
La redistribució del poder europeu va a funcionar en tres direccions. Una de transferència cap amunt, una altra de transferència cap avall i una tercera de disgregació centrífuga, resultat de la ruptura de les actuals estructures pels punts més febles. Hi ha notícies que acompanyen cadascuna de les tres tendències. Cap amunt assenyala el projecte d’unió fiscal i bancària que els 17 socis de l’euro tenen sobre la taula, urgida per la crisi dels deutes sobirans dels països perifèrics, i notablement d‘Espanya i Itàlia. La fletxa que assenyala cap avall té en Escòcia la seva punta més aguda, no l’única: en dos anys, hi haurà un referèndum sobre la independència. Amb una sola pregunta, clara i precisa, de manera que només permeti la resposta afirmativa o la negativa.
També de Londres arriba la notícia sobre el trencament de la Unió Europea, esbossada ja per David Cameron el desembre passat quan va rebutjar la unió fiscal proposada per França i Alemanya i ara reforçada per la seva negativa a aprovar les perspectives financeres de la Unió Europea fins al 2020 i la seva disposició a desdoblar els pressupostos europeus, un per als membres de l’euro i un altre per als que conserven les seves monedes nacionals. Ja tindrem dues europes en comptes d’una.
La redistribució organitzada i civilitzada és l’única via sòlida i segura. L’euroescepticisme britànic s’ha acomodat fàcilment a realitzar-se pacífica i amablement dins del Regne Unit, primer a Irlanda del Nord i ara amb Escòcia. Però té dificultats insalvables per dissoldre la seva sobirania nacional en l’europea. Exactament el contrari del que passa a Espanya, on no és la transferència cap a Brussel·les i Frankfurt la qual tensiona, sinó les reclamacions de les nacionalitats històriques, amb Catalunya al capdavant, per convertir-se en agents directament protagonistes de la nova empenta federal europea.
Si les transferències de poder en direcció vertical, amunt i avall, es realitzen raonablement bé, seran escasses les ruptures disgregadores i majors les fortaleses europees. Amb menys poder, Europa serà capaç de jugar en l’escena internacional com un agent que compta. Però si predominen les forces centrífugues, Europa afegirà major debilitat a la seva actual debilitat.
La imatge que ens retorna el mirall escocès és alliçonadora i diu molt en favor del tarannà democràtic del primer ministre britànic David Cameron i del talent polític del “premiar” escocès Alex Salmond. Londres reconeix el principi democràtic: els escocesos decidiran el futur de les seves relacions amb el Regne Unit. Serà gràcies a la negociació bilateral d’Edimburg amb Londres. Per autorització del Parlament de Westminster. No hi haurà consulta sobre una tercera via, l’anomenada devolution max, el més semblant al pacte fiscal que proposava Artur Mas o l’actual règim de concert vigent a Euskadi i Navarra.
Les enquestes afavoreixen de moment als que prefereixen seguir al Regne Unit, però en cas d’un resultat contrari hi haurà una altra negociació per organitzar una independència en què Escòcia mantindria el cap de l’Estat i la lliura esterlina, si més no fins a ingressar en l’euro. L’aposta per la claredat i la democràcia que fa Londres reforçarà a Europa després de debilitar-la. Què farem nosaltres?
Bloc de Lluís Bassets a El País
