Les de diumenge són unes eleccions amb paradoxa. La coalició governant fins ara es presenta amb el pitjor balanç que cap govern autònom hagi ofert des de 1980 a Catalunya. Però el seu president, Artur Mas, s’ha atrevit a fer-ho per reclamar una majoria absoluta al Parlament amb la d’emprendre una aventura independentista de la qual únicament ha explicat que començaria amb un referèndum.
No és molt explicar. Encara que sí suficient com perquè des del Govern espanyol se li hagi assegurat, rotundament, que una consulta d’aquestes característiques no es celebrarà mai. Així, sense matisos. A aquest plantejament li ha seguit l’intent indissimulat de forçar la dimissió o retirada de Mas com suposat responsable d’evasió fiscal i de les acusacions de finançament il·legal de CiU que la justícia està investigant. No cal dir que tot això reforça a Mas davant una bona part de l’electorat i el PP davant l’electorat espanyol.
Aquest panorama hauria deixar expedita la via per a una nova edició de l’alternança democràtica. Hauria de constituir un potent incentiu per a la tornada de l’esquerra al govern. És sens dubte obvi que el programa independentista de CiU no té viabilitat i que, d’altra banda, el programa econòmic neoliberal, aplicat de comú acord amb el PP en aquesta legislatura, no resol la crisi. Ni aquí, ni a la resta d’Espanya, ni a Portugal, ni a Grècia. De manera que, en bona lògica, tocaria canviar i col·locar a la Generalitat un govern que, si més no, s’ocupés de pal·liar el dolor provocat per tanta retallada de la despesa social i apostés per polítiques d’impuls econòmic. No és demanar molt.
No obstant això, res sembla a hores d’ara més lluny de convertir-se en realitat. Les direccions dels tres partits d’esquerres no han recompost les seves relacions després de l’etapa dels governs de Pasqual Maragall i José Montilla i no han sabut posar-se d’acord per unificar una resposta al repte independentista d’Artur Mas. Ni ho han intentat. A l’inrevés, aquest repte ha actuat com una eficaç falca per separar les esquerres entre si i alhora provocar divisions internes al PSC i Iniciativa Verds i entre els dos partits i els seus electors.
Esquerra s’ha alineat sense cap titubeig amb CiU i el seu programa referendari. El PSC ha abraçat la idea del “dret a decidir”, que els nacionalistes utilitzen com a sinònim d’autodeterminació, en un esforç per evitar un trencament intern i ha pactat amb el PSOE promoure una revisió constitucional en clau federalista al preu de deixar que cada part la interpreti com vulgui. Iniciativa ha recorregut a la tradició del PSUC per sostenir el dret de Catalunya a l’autodeterminació, també sota la formulació del dret a decidir, però aquesta vegada no amb l’objectiu de constituir la federació de pobles ibèrics sinó per donar pas a una ambigüitat fruit de la coexistència en el seu si, i entre els seus electors, de federalistes i independentistes.
Això és el que hi ha, a dos dies de la votació.
